S'escriu Aigua, es llegeix Democràcia

Vine el 21 Octubre a saber com s'ho fan a París,Nàpols, Còrdova i Olesa.

No et perdis l'ocasió de conèixer altres formes de gestionar la cosa pública.

Construïm un abans i un després quant a la manera de fer política i de gestionar bens comuns, a partir de l'aigua, dret humà.

Participa! Innovarem entre totes i trobarem la manera de fer les coses bé, tenint cura dels medis natural i social, alhora que evitem la corrupció i el mercadeig amb l'aigua.

Més respostes a la proposta de Mina des de la Taula de l'aigua!

“La nostra proposta de Mina” no és la proposta de la ciutadania ni de la majoria dels nostres representants polítics de l’Ajuntament de Terrassa.

Amb l’article que ha publicat Mina en el Diari la Torre  amb el títol “ La nostra proposta : una societat mixta”, la concessionària actual del l’abastament d’aigua a la nostra ciutat torna a insistir i a pressionar a l’Ajuntament per a que Mina d’Aigües de Terrassa, continuï controlant el negoci amb una alternativa que qualifica com legalment viable, quan hi ha precedents molt recents que demostren que una concessió a dit, sense pública concurrència, en la línia de l’empresa mixta d’aigües de Barcelona, va ser declarada il·legal pel Tribunal Superior de Catalunya.

En la gestió privada que ha exercit Mina dels 75 anys de la vigència del contracte, l’Ajuntament no ha tutelat ni controlat efectivament el capítol d’inversions, ingressos i despeses, i ha estat a partir del 2011 quan ha hagut un canvi substancial en aquest sentit, i és ara quan s’ha demostrat de forma definitiva la falta de col·laboració i opacitat de la concessionària en facilitar tota la informació requerida pels serveis tècnics de l’Ajuntament i en la negació de la titularitat del servei que correspon, sense cap mena de dubte, al nostre Ajuntament, segons es recull a l’art. 85 i 86 de la  Llei 7/1985, reguladora de las bases de règim local o l’art. 66.3 del DL 2/2003, en un procés de liquidació d’un contracte.

Mina amb capital majoritari d’AGBAR, 100 % capital de la multinacional Suez, ha estat pressionant  amb el xantatge , en base a informes jurídics de part, amb l’amenaça de que si no obtenia la continuïtat del servei per 25 0 50 anys més, sense concurs públic d’adjudicació, demanaria una indemnització d’uns 60 milions d’euros pels bens que ella considera no reversibles, quan el que es desprèn de l’informe encarregat per l’Ajuntament a un prestigiós bufet d’advocats, es considera que tots els bens són reversibles, hi han estat substituïts i renovats i completament amortitzats, amb la qual cosa el valor residual de la compensació a Mina seria zero.

La gestió directa del servei incorporarà la subrogació de la plantilla de MINA ,adscrita a Terrassa i  també els hi garantirà per llei , les mateixes condicions laborals , socials i econòmiques que tenien acordades en conveni. A més els coneixements que han anat incorporant en els anys de servei no s’esfumaran pel canvi de gestió. Seria absurd, a més d’injust, no aprofitar aquest importantíssim recurs que és el coneixement de les persones que ja hi treballen.

No els sembla als senyors de la Mina que ja n’han tingut prou de beneficis durant 75 anys, tenint en compte que en aquest mateix període han estat incapaços de gestionar correctament les pèrdues d’aigua que superen el 21 %, quan hi ha exemples amb gestió pública de només un 8 %, i quan la majoria de la ciutadania de Terrassa ha d’afegir un sobrecost a l’aigua per comprar aigua envasada, pel seu mal sabor i la quantitat de sal i cal que porta ?

Una empresa que gestioni de forma directa un bé comú com és l’aigua aportarà nous reptes, podrà augmentar les inversions, ja que podrà disposar del que fins ara eren beneficis dels accionistes, en la millora de la xarxa i en la qualitat de l’aigua, no es tallarà mai l’aigua a cap família per motius econòmics, s’establiran unes tarifes més ajustades a les necessitats i possibilitats de cada moment, amb una atenció més realista a famílies nombroses i monoparentals, bonificacions a les famílies amb pocs recursos, es podran revisar les quotes de servei dels petits locals comercials i es portarà a terme una gestió integral del cicle de l’aigua.

Una empresa pública que sigui transparent, participativa i amb control ciutadà com ja està funcionant en ciutats com Paris i Nàpols, demostren com l’aigua amb una gestió pública eficient i sostenible econòmica i ecològicament, pot millorar preus,  la qualitat de l’aigua i dels aqüífers o rius que la subministren.  

Des de la Taula, anem més enllà dels principis de l’economia neolliberal. Hi ha altres maneres d’entendre l’economia, que a més de tenir en compte els números, que són importantíssims, té en compte altres factors imprescindibles. Anem pensant-hi. No volem una empresa pública a l’ús. Volem innovar i construir maneres més armonioses. És tot un repte, donat que les persones estem habituades a uns patrons individualistes, dels que hem de començar a desempallegar-nos.  La idea és bona. Entre totes haurem de fer que deixi de ser un somni i pugui ser una realitat.

I per acabar, agrair a l’alcalde de Terrassa, el seu posicionament i la seva valentia personal en aquests moments.

"Trilogia", en resposta al que va sortint a la prensa...

Amb la trio-logia d’allò d’“Amb diàleg, si hi ha ganes, s’avança”, “Terrassa i aigües turbulentes” i “La nostra proposta: una societat mixta”, culmina aquesta primera fase del drama, i cinema de terror en tres actes, que al llarg d’uns mesos s’ha presentat als mitjans periodístics locals.

De la primera entrega els diré que, com en qualsevol relat que ho pretengui ser, comença amb la descripció històrica dels herois, i també, com en qualsevol història escrita pels de dalt, s’oblida la plebe. Es parla dels prohoms i dels prínceps d’aquesta ciutat, també que “l’economia i la riquesa de Terrassa depenien en aquell moment històric d’empreses i d’organitzacions d’iniciativa local”, de les seves inversions i aposta pel futur.

I tant que sí, tot “atado y bien atado”, tal com va dir aquell. Només hem de veure com aquella proposta de “por España y el Caudillo”, i no per tenir beneficis, es canvia subtilment per a les nostres butxaques. I així, anys i panys. I no bastant això, a l’acord de retorn a la ciutat de tot el necessari (que s’havia pagat via tarifes), per a portar i distribuir l’aigua a les ciutadanes de Terrassa resulta que, a més de pagar el poble, les coses diuen són d’ells. Però bé, després de totes les amenaces, i més, que Mina fa a l’ajuntament, resulta que és el consistori el que tracta malament a “la nostra” ciutat. Vés per on, allò del lobito bueno, fins i tot, queda bé oi?

Al segon llibre de la trio-logia, “l’avi davant les aigües turbulentes, consulta al druida”, apareix un nou personatge: el conseller. Aquest bon home, sàviament, fa un viatge ràpid i confrontà el que passa a Europa. Les presses no el van permetre passar per llocs com París, Grenoble, Montpellier,… i els natius li van fer arribar un baül que oportunament va amagar. Aquest llarg viatge, el porta a la conclusió que això de tornar a mans públiques l’aigua, era cosa passada de moda o d’espanyolistes obsessionats. I va deduir que el millor en aquest cas, era compartir “la nostra” i trobar aliats no espanyolistes, com el PP de Terrassa i de Ciutadans, de Terrassa, per a defensar-la. I per donar força al seu bon treball, ens parla d’experts que diuen i desdiuen… i d’advocats dolents contractats per defensar allò públic, que fan informes parcials… I que els bons eren els advocats de Mina-Agbar, que eren “neutrals”. I al final, molt posat ell, se’n va cap a la Xina on un altre druida li suggereix que “l’important és l’objectiu i no els mitjans” (disculpes al lector per la meva traducció del xinès, allà parlava de gats i ratolins).

El final de la trio-logia és, com esperàvem, el desenllaç. El llibre de la “Nostra proposta…” per allò que deia de la història de l’avi al principi, en “la nostra” empresa. I es aquí on l’últim llibre ens mostra com serà (preveient futures entregues), “la nova nostra”. Allà dins, el mag treu la vareta i en un pim pam pum, construeix la caseta de colors, i es declara enamorat de la princesa amb aquella frase de “la nova concessió de l’aigua és molt llaminera”, i emulant un gran mestre, torna a moure la vareta i es resolen tots el problemes de la població.

Aquest llibre em recorda moltíssim a Hänsel i Gretel, i aquella bruixa malvada que entabanava els nens per engreixar-los i menjar-se’ls desprès. Mengeu, mengeu tranquils,… quan vulgueu ens podeu venir a veure i demanar. Nosaltres ens ocuparem de tot, ens diuen. Nous benefactors, com els d’abans entorpint el treball de l’ajuntament. Mengeu, mengeu tranquils, i a nosaltres ens deixeu fer, quan vulgueu ens veniu a veure que nosaltres ja ens ocuparem de tot. Tot plegat, una còpia dolenta de l’original.

Notes finals: que es van quedar al bal, per exemple: que els “seus” coneixements els hem pagat entre tota la ciutadania terrassenca amb les tarifes, com les instal·lacions, i com paguem darrerament tota l’auto propaganda que Mina-Agbar està fent, pagant nosaltres, és clar. Que de Mina només queda el nom. Que si l’amic europeu hagués obert el baül, hagués trobat que a París, d’on és filla AGBAR, la germana gran de “la nostra”, hagués trobat amb el tall de mànigues que li van fer quan van tenir ocasió, i que el model de gestió mixta va de cap a caiguda arreu.

No s’adonen aquests escriptors que aquesta trio-logia ja l’hem viscuda i ja sabem com acaba? Senyors trio-lògics, vostès ni poden ni són capaços de portar coses més apropiades per als nous temps. Nosaltres, els que ni ens aferrem al passat, ni parlem de modes, ni volem repetir errors anteriors, diem que hem de construir futur i que, per tant, arribem a la conclusió que: Gestió Mixta de l’aigua, No Gràcies! i que volem Gestió Directa i Participació Ciutadana.

Francisco Rodríguez
membre de la Taula de l’aigua

Defensem una gestió publica directa participativa de l'aigua

Aquests dies és important repetir que la gestió de l’aigua succeeix en el que és un monopoli natural. Així la competència només es dóna en el moment de la licitació. Després una sola empresa gestiona. Una sola.

La pregunta que ens hem de fer és : Com aconseguim que la gestió sigui eficient, transparent, i integral i ecosistèmica. I aquestes no són paraules buides. Tenen molt de sentit i ho vaig a explicar:

La transparència, l’eficiència i la cura del medi o els drets humans es defensen des de la consciencia individual i la col.lectiva , es defensen quan cada persona pensa en el Bé Comú i no només en el seu propi benefici.

A Terrassa, defensem la gestió pública amb participació de la ciutadania perquè estem convençuts que quan parlem d’aigua, el mercat, és a dir la gestió privada, o la mixta, obeeix a objectius crematístics, i s’anteposa la maximització de beneficis a qualsevulla altra consideració.

És impossible aconseguir el màxim benefici sense minimitzar costos i minimitzar costos implica retallar en cuidar tot allò que no sigui la butxaca dels accionistes. Tenir cura del medi és quelcom que surt car en aquest paradigma. I dir això no és fer demagògia, és tan sols explicar els principis fonamentals del capitalisme com a model econòmic.

A Terrassa volem que la gestió d’aigües tingui com a objectiu prioritari un servei de qualitat a les persones, tenint en compte el mediambient i la seva cura. No volem pensar en termes de “beneficis o dividends”. Les lleis de mercat no serveixen en temes d’aigua. Ho diem sempre: l’aigua no és un cotxe o qualsevol bé de luxe.

Al desembre d’enguany acaba la concessió de 75 anys que l’Ajuntament atorgà a Mina. I si bé és  cert que els inicis de l’empresa foren sense ànim de lucre, per abastir l’incipient indústria tèxtil, sense la qual Terrassa seria molt diferent, amb els anys va esdevenir una Societat Anònima, amb uns beneficis tan sucosos que fins i tot algú n’ha parlat en termes de caramel. Vull agrair aquí el paper imprescindible que hi jugaren en aquest desenvolupament de la nostra ciutat els milers de treballadors i treballadores que s’hi deixaren la vida a les fàbriques tèxtils. I vull també recordar que la "nostra Mina", de la que el Sr.Royes parla al Diari Terrassa, avui, 24 de setembre, no és "nostra" per moltes filigranes que faci a través de la seva Fundació, i ja no és només Mina, ara depèn d'Agbar i Agbar de Suez, gegants del sector. Aquesta setmana a més han tingut la "gentilesa" de finançar al BBVA en les actuacions que organitza al Centre Cultural. Potser aquest banc va mancat de fons, vès per on!

La història és la que és i cadascú va tenir el paper que va tenir.  I ara és el moment idoni per a posar l’aigua en mans de la ciutadania. Volem exercir el control i gestionar directament, per tal que l’aigua no sigui el negoci d’uns quants i sobretot per tal que l’aigua deixi de ser considerada un negoci, degut a la naturalesa excepcional del bé del que estem parlant.

L’aigua és un bé que es troba a la natura. La seva cura correspon a totes les persones. Hem de ser conscients de que la seva gestió té un cost que hem d’assumir entre totes. Aconseguir que arribi  a les nostres aixetes amb qualitat, evitar que haguem de comprar-ne d’embotellada, amb els costos mediambientals que hi incorpora, contemplar una gestió d’aigües residuals per tal de minimitzar l’impacte sobre el medi, coordinar-se amb d’altres municipis...Tot això té un preu. Ens agradaria no haver d’afegir-hi els dividends que s’emporten els accionistes quan la gestió és privada o mixta.

La gestió la pagarem entre totes, i les inversions i tot el que s’hi relaciona, tenint uns valors més enllà del merament crematístic. Per això els gestors han de perseguir l’eficiència a tots els nivells, des de la responsabilitat de totes les persones i des del cor, amb voluntat de servei a la comunitat.

 A Terrassa no volem una empresa pública a l’ús i susceptible d’ineficiència o de corrupció. Volem construir un model amb participació de la ciutadania i amb mecanismes de control eficaços. Per això és tan important la formació de la ciutadania i dels gestors de la cosa pública, per a transformar-nos en persones que tenen cura del medi, menys egòiques i menys egoístes.

Parlem de bens i subministres bàsics. Parlem dels comuns. A ciutats com París, que a sobre hi tenen la seu de les grans multinacionals del sector, ho estan aconseguint i l’experiència demostra que han millorat a nivell econòmic i mediambiental.

Deia Noam Chomsky en una entrevista que “és un error esperar alguna cosa dels líders”. Estem en un moment en que som moltes les que ens estem plantant i a risc de perdre una part important del nostre temps, el fem servir en la recuperació dels Comuns. M’agradaria construir una forma de gestionar de manera més amorosa i això és quelcom que hem de fer entre tots i totes.

La supervivència de la nostra espècie està demanant a crits un canvi de model energètic i un canvi en les maneres de gestionar més enllà de l’afany de lucre. El canvi comença en tu, en mi , en cadascuna de les persones que estem llegint. Necessitem estar pendents del que fem, de com ho fem i sobretot de per a què ho fem. Hem de ser capaces de mirar a mig i a llarg terme i pensar també en les generacions futures.

Posem-nos-hi!

Sonia Giménez (membre de la Taula de l’Aigua )

http://www.lasescapadas.com/wp-content/uploads/2008/01/mundomanos.jpgdir leyenda

Juliol: Ple històric per la gestió pública de l'aigua a Terrassa

El 21 de juliol de 2016, a escasos cinc mesos de la finalització de la concessió de la gestió del servei d'aigües de Terrassa amb l'empresa Mina-Agbar, s'ha votat per 20 vots, dels 27 regidors del Ple, en favor de la recuperació i gestionar-ho de forma directa.

Ha estat l'aparició d'un grup de ciutadanes compromeses amb el Bé Comú, la Taula de l'aigua,que va posar en el debat polític la recuperació del control real i la gestió participada d'aquest bé de totes, imprescindible per a la vida. Aquesta setmana ha estat una important passa en aquest recorregut d'un camí que no està  essent fàcil.

El poder econòmic que fins ara ha controlat i gestionat aquest sector no té cap ganes de deixar de tenir a les seves mans la gallina del ous d'or. Mina-Agbar està fent tot el que està en les seves mans per tal d'aconseguir-ho. D'una banda posant diferents querelles contra l'Ajuntament. D'altra banda anunciant de forma desmesurada les seves accions benefactores a través de la Fundació. No oblideu que totes aquestes bones accions surten del rebut de l'aigua que paguem entre totes. Ahir sense anar més lluny al Cinema Catalunya em vaig empassar un anunci llarg i convincent de les bondats de tal fundació, i és que si només coneixes una part de la realitat pots creure que són inmillorables.

Aquesta setmana,el poder polític ha estat capaç finalment d'escoltar la veu d'una ciutadania compromesa i ocupada en aconseguir que quelcom tan important estigui en mans de totes, per tal que ningú pugui pensar l'aigua en termes de benefici, sinó com a servei públic per a satisfer un dret humà.

No totes les forces polítiques. N'hi ha que encara dubten, com és la força encapçalada pel regidor Sàmper, i d'altres que defensen la privada, com Ciutadans i el PP, encara que pels ciutadans, ho vulguin veure o no, és una opció més cara, ja no només en preu, sinó en conservació del medi i els ecosistemes.

Terrassa és al punt de mira de moltes ciutats i pobles perquè és una de les poblacions més grans del territori. A Terrassa aconseguirem entre totes un model de gestió directa que serà exemple de transparència i de participació, perque a la nostra vila ens interessa el benestar de les persones i la cura ecosistèmica del planeta.

I com sabem que els humans som presa fàcil de temptacions, i volem evitar males praxis, haurem de començar construint models de control eficients i tenir gent preparada, més enllà d'egos, que facin bé la feina pensant sempre en el bé comú i sense por de ser fiscalitzats.

La Taula de l'aigua al Parlament de Catalunya

El dia 20 de juliol de 2016 la Taula de l'aigua assisteix a la Comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat per a formular propostes i opinió que poden afectar i influir en la Proposició de llei de modificació de la disposició addicional primera de la Llei 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa. Aquesta llei aprovà la prestació indirecta del servei d'abastament d'aigua en alta a través de la xarxa d'abastament Ter-Llobregat...Aquesta proposició pretén retornar a un sistema de gestió directa dels béns i instal·lacions de titularitat de la Generalitat de Catalunya que integren la xarxa Ter-Llobregat.

El text que vam presentar és el que podeu llegir a continuació: Benvolgudes i benvolguts, bona tarda. En primer lloc, agrair la seva consideració i el seu interès per escoltar l'opinió de la Taula de l'aigua de Terrassa, a la que avui m'honora representar. La Taula és una entitat ciutadana. Un moviment que va arribar a la conclusió que la gestió pública i directa de l'aigua, és la millor manera per a garantir aquest bé essencial per a la vida. Vam arribar a aquesta conclusió, en primer lloc des de l'anàlisi del bé, des de la pregunta al voltant de què estàvem parlant. En segon lloc, dels pros i contres de les formes de gestió públiques i privades. I tot això, amb motiu de la finalització de la concessió d'abastament i distribució d'aigua a la ciutat, al desembre d'aquest any. Començar dient, que els drets de captació del Llobregat al terme d'Abrera, van ser atorgats a la ciutat de Terrassa al 1934 però, va ser l'any 1941, quan es va materialitzar a traves d'una concessió. Una concessió per 75 anys, que va néixer sense ànim de lucre, amb el compromís de renovar i construir noves estructures, com va quedà palès a l'escriptura. Però l'opacitat i la nul·la fiscalització van fer desaparèixer el seu caràcter no lucratiu, sense que aquesta modificació substancial, comportés un concurs d'adjudicació. El comissionat que ha estat nomenat per orientar la finalització del servei ho resumia de la següent manera: “Durant bona part d'aquest temps, 60 anys, la relació entre ajuntament i la concessionaria es va fonamentar en la confiança”. (1) La pèrdua de coneixement i fiscalització del servei ha estat la norma. Avui, a les acaballes d'aquesta concessió, ens trobem que la concessionària, posa en qüestió entre d'altres, la mateixa titularitat del servei per part de l'ajuntament. Ha recusat el comissionat nomenat, i es nega a donar les dades necessàries per a conèixer la situació material i social de la concessió. Es nega en suma a que l'ajuntament i la ciutadania, puguem tenir un coneixement acurat i explicit d'allò que ens pertany per a prendre, la millor decisió. Dia rere dia, es posa en evidència que la gestió privada, condueix a la pèrdua de coneixement i control. Alimentada des de l'opacitat, les traves administratives, els informes que no arriben i els processos judicials. L'últim episodi ha estat una carta, enviada als grups municipals en que convidant-los a parlar, aprofitaven per a dir-los: “2.- La nostra entitat (Mina-Agbar), és conscient de fa temps d'aquesta singularitat i complexitat del cas de Terrassa, i a que aquesta situació podria donar lloc a un conflicte que podria prolongar-se en el temps i que, al final, perjudicarà al ciutadà, ja que pot tenir importants conseqüències econòmiques.”.(2) Abans d'aquestes amenaces, ja hi havia la proposta de Mina-Agbar d'arribar a l'acord “pacific”, amb una nova concessió de 50 anys i sense concurs públic. Tot aixo pot semblar una excepció local, però arribat el cas, es reprodueix el mateix a qualsevol escala de la gestió. Es podria pensar que el debat de modificació, de la disposició addicional primera, de la llei 10/2011 de 29 de desembre, afecta només a l'abastament en alta. No es així. Altra cosa és, que aquesta proposta de modificació, només abordi, el canvi d'una resolució anterior, al nostre entendre equivocada. Per a nosaltres, la modificació de la clàusula addicional es un punt de partida, que demana mirar, en d'altres nivells. La nostra relació amb ATLL, no es troba avui al nivell d'altres ajuntaments. Alguns han d'abastir-se, amb la compra d'un percentatge elevat d'aigua a traves d'aquest operador privat. Al 2015, la compra d'aigua a ATLL va representar, un 12% del consum total d'aigua. (3) (Terrassa, Matadepera, Ullastrell i Viladecavalls) D'aquesta aigua que comprem a ATLL els hi diem, que a mes d'engrossir la part de beneficis d'Acciona, també afegim un 6% pel concepte de compra d'aigua i un 10% d'amortitzacions per a Mina-Agbar. Com poden comprendre, tot un despropòsit. Ignorem si en d'altres municipis concessionats passa el mateix. També amb la privatització, hem patit d'allò que es diu tirar pilotes fora. Els retrets entre ATLL i AGBAR, a l’episodi de contaminació per dioxà al Llobregat, va posar en evidència els lligams i mancances de capacitat d'actuació del sector públic, i concretament de l’Agència Catalana de l’Aigua, que apareixia aquí entre bambolines, per la posició de foraster que li toca jugar. Posar un dret humà sota les lleis del mercat, un element, que per la seva naturalesa ha de estar-hi fora, genera conflictes d'interessos. Parlar de competència “per el mercat” no es el mateix, que parlar de competència “en el mercat”. Cóm volen posar sota lleis de competència, un element en el que l'objectiu primordial, es reduir la venda? Descontrol?, mala gestió?, mal finançament?, fiscalització?. L'únic clar, la necessitat de diners de la Generalitat. Sota aquest paradigma, al proper dèficit privatitzen el cos de mossos?. Entenem que l'obligació de la política es conèixer; saber, com funcionen en la pràctica els acords que es prenen. El que no és de rebut, és que l'obligació d'auditar i d'informar, no vagi acompanyada de l'obligació de prendre les mesures adients. En resum, a la deixadesa i a una ineficaç política, la conclusió va ser concessionar la gestió, No fora més normal, canviar els mecanismes i responsables que no van fer bé la seva feina?. A la irresponsabilitat en la fiscalització i en la presa de mesures equivocades, es va respondre, amagant els propis errors darrera la falsa imatge, de que lo públic no funciona. Curiosament, mentre en allò públic no som capaços d'explicar i assumir, que les coses tenen un cost, al mon privat, son capaços de carregar-lo i afegir-hi beneficis. Des de la ciutadania veiem que la ferida la té al cap però, l'administració l'embena el peu. En compta de corregir dèficits, els hi carrega uns altres. A vegades prepararen el camí, perquè alguns acabin fent negoci. Així s'ha manifestat que el canon de l'aigua, nomes cobria el 60% dels costos, dels cicle abastament i de sanejament però, pujar els preus mesos abans només obeïa, a garantir la venda i els guanys d'Acciona. Res de millorar el funcionament, res d'eficiència, res d'eficàcia. Diners per a pagar deutes i carregar costos innecessaris als ciutadans. L'informe del tribunal de comptes al 2011, assenyalava que la gestió pública, es mes econòmica que la privada en aigua, escombreries i neteja: ”El servicio de abastecimiento domiciliario de agua potable, es el segundo donde más diferencia de costes se aprecia entre la gestión pública y la privada. Mediante gestión directa, cada habitante abona 44,10 euros al año, mientras que en las concesiones el pago de los ciudadanos se dispara a 53,67 euros de media. En este caso, las mancomunidades y los consorcios son los más costosos, con 63,06 euros por habitante al año, casi 20 más que si se hace cargo un ayuntamiento directamente.” (4) I aquest cost mes alt, no va ser per a fer mes inversions, ben al contrari. Les inversions es situaven en 11,55 euros per persona en gestió directa i 9,76 euros per persona, en concessions, amb unes pèrdues d'aigua del 20 i del 26% respectivament. (5) Afegir que tot i la mala praxis d'Acciona, carregant despeses inexistents a traves d'una empresa fantasma, alguns encara manifesten preocupació, per que la recuperació d'ATLL pugui molestar inversors. Reconèixer l'error, defensar l'interes de la població i demanar disculpes, era el que tocava però, una vegada mes... Una vegada guanyat el concurs, el resultat és gestió en regim de monopoli, desapareix la competència. apareix l'opacitat i es perd el control. Compartint la proposta presentada, perquè des de el món local, veiem, que no hi ha diferencies essencials vers al tema que ens ocupa, al cap i a la fi és el mateix per a totes les administracions. Perquè el marc legislatiu no canvia la naturalesa del bé, ni l'essencial dels diversos factors que en ell concorren. Entenem que aquesta mirada que es fa a la privatització d'ATLL, és un primer reconeixement per a corregir mètodes, controls i actuacions que van permetre, que un bé bàsic d'aquestes característiques fos utilitzat, com a moneda de canvi. Mitjançant l'aprovació de la modificació, vostès tenen l'oportunitat de corregir la deriva, a la que condueix la gestió privada de l'aigua, la gestió d'aquest dret fonamental per a la vida. Entenem i proposem mesures, de control i participació ciutadana als organismes de gestió d'ATLL. Entenem i proposem que els informes i auditories que s'elaboren, han de servir per a implementar mesures i no per mirar, per a un altre cantó. La ciutadania hem de ser informada del que passa i s'ens han d'obrir canals de participació, fiables i transparents. Entenem que la desitjable aprovació de la mesura, que insta a la recuperació d'ATLL, permet desenvolupar i corregir errors i, elaborar-ne de noves visions. Visions que recullin factors de financiació adequada, de reinversió dels beneficis en el sistema, de participació i control ciutadà, de dret social i ecològic, de fiscalització i dels corresponents marcs executius. Sens dubte, la millor manera de reduir el cost soci-ambiental al país. I com no podia ser d'altra manera, proposem que plataformes ciutadanes, participin activament en la elaboració de les mesures. Desenvolupar una política de taxes capaç de assumir el repte!. Garantir un mínim vital!. Implicar al mon econòmic en la utilització de l'aigua i no en el seu consum!. Desenvolupar mesures eficaces i eficients per a protegir als aqüífers de les contaminacions que ara ja, posen en perill l'aigua i en conseqüència la vida. Avui tenim la sort de comptar amb experiències arreu del mon, que no només han optat per la gestió directa, sinó que a mes, obtenen bons resultats i implementen mesures per a millorar-los. També podem aprendre d'ells que, on s'han pogut establir mecanismes reals de participació substantiva, els resultats han millorat, mentre que allà on no s'han fet aquests canvis, la gestió ha continuat sent negligent, més enllà de que sigui gestió pública. Ens agradaria que per uns segons pensessin en aquest dilema. Per a produir una ampolla de plàstic d'aigua d'un litre, fem servir aproximadament quatre. Si en això, afegim els costos de distribució, reciclatge i contaminació derivada, es poden fer una idea de cap a on anem. La reversió d'ATLL a l'interès públic, a la gestió directa, es un canvi en la millor capacitat de defensa i protecció d'un bé singular i bàsic, de un dret humà i eco-sistèmic on la millor opció, es el compromís institucional de tots els grups polítics amb aquesta fita. És, l'adequada elaboració d'una política integral de l'aigua, recuperant-la des de totes les vessants. Per a nosaltres es una gestió, que sols es pot fer des de l'ens públic. Sotmetre a interessos privats la gestió d'un monopoli natural, ha estat i és, un error de greus conseqüències. Per a nosaltres, l'aprovació de retorn de ATLL, es una oportunitat que avui no te excusa i que ningú hauria de deixar passar. Per a nosaltres retornar ATLL a la gestió pública, es caminar cap a una nova cultura de l'aigua. Per acabar diem, que per a respondre a valors vostès elaboren lleis. I en el cas de l'aigua: Qui pot respondre millor a preservar, defensar i ampliar aquests objectius, que una entitat sense anim de lucre?. Una entitat, que no tingui por a mostrar pública i detalladament els seus comptes. Una entitat, on la transparència, a tots els nivells que la conformen, es puguin mirar lliurement, sense cap mes condició, que aquells temes que afectin a la seguretat. Una entitat que tracti l'aigua, com a bé comú i els seus beneficis, siguin ben valorats per un menor consum i una millor qualitat. I per últim, una entitat que englobi en el seu consell, allò que ha de servir de garant, la participació i el control ciutadà. El mon de l'aigua camina cap aquestes fites i vostès, tenen l'obligació de fer-ho possible. Gràcies. Taula de l'aigua de Terrassa Barcelona 20/07/2016 (1) Acta de la reunió de la comissió informativa de territori de Terrassa de Novembre. (2) Carta de Mina-Agbar adreçada als grups municipals amb motiu de l'acord de prorroga forçosa de la concessió per 6 mesos. (3) Document de treball sobre el servei public d'abastament d'aigua a Terrassa. pag 60 (4) Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 82 http://laadministracionaldia.inap.es/noticia.asp?id=1502413) (5) Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 87

En resposta a les crítiques de'n Salvador Cardús del dissabte 14 de maig al Diari Terrassa

Rèplica de l’article del senyor Salvador Cardús: “Allò que la Taula de l’Aigua no explica”. Primer de tot felicitar-lo senyor Cardús, ha tornat a emprar el mateix argument que en tots els seus articles sobre la situació de l’aigua a Terrassa, el factor ideològic, tot i el seu nivell d’estudis, amb conclusions numèriques a les que vostè mateix ha sabut arribar. No esperàvem menys de vostè, amb la ideologia que el caracteritza, ha fet un article d’opinió qüestionant els números de la infografia sobre la tarifa de l’aigua que la Taula de l’Aigua hem elaborat amb dades del Registre Mercantil i els informes de tarifes aportats per Mina. No sé si sap, que en altres ajuntaments, on la gestió és publica, només cal obrir la pàgina web respectiva i, per art de màgia, perdó, de transparència i control ciutadà, qualsevol persona pot disposar de tota la informació relativa als costos, ingressos, inversions, licitacions dels concursos d’obres de millora, sous de la plantilla... inclosos els dels directius, etc. Com a bon terrassenc i Cap Gros de l’any que és, li recomanaria que fes el mateix que les persones que hem constituït la Taula de l’Aigua a Terrassa i que, humilment, mirés una mica més enllà , i anés a altres poblacions, com Manresa, Mataró, Olesa, Prat del Llobregat, Montornès, tal com hem fet nosaltres, i veiés, amb els seus propis ulls, com la gestió pública és sinònim de transparència, eficiència i sobretot garant d’un dret humà com és l’aigua. És possible que en algun dels punts no hàgim afinat del tot, però això pot ser conseqüència de la informació opaca que ha comportat la gestió privada de Mina durant 75 anys, cosa que sembla que a vostè, que a més de sociòleg, és també economista, professor de la UAB, periodista i tertulià professional, també l'ha fet arribar a la conclusió que, com a mínim 2,63 milions d’€ ens els podríem estalviar amb la gestió publica... benvingut! Més endavant, en el seu article, posa les mans al foc per Mina-Agbar, defensant l’experiència acumulada i l’eficiència d’aquesta empresa, però ignorant, deliberadament, que això s’ha produït gràcies als 75 anys de concessió, a les tarifes i als importants guanys que li han permès acumular patrimoni i coneixement amb els diners de tota la ciutadania. Com a exemple d’això, i com a dada objectiva, li hem de dir que a partir de l’any 1995 els beneficis de Mina van passar del 6% al 10%, triplicant els beneficis respecte l’any anterior, quan en el seu inici era una empresa sense ànim de lucre. Li volem recordar que, per acord de la Junta de portaveus de l’Ajuntament, el personal de Mina adscrit a Terrassa serà subrogat, amb la qual cosa, aquesta experiència acumulada quedarà garantida. Fa mal de dir, però a vostè, els directius de Mina-Agbar, l’han assessorat malament. Com pot argumentar que l’aigua ens costarà més cara amb la gestió pública, associant indemnitzacions milionàries a la liquidació de la concessió, quan l’informe de l’Ajuntament deixa molt clar que el cost com a màxim serà de 1,83 milions d’€, i que molt possiblement es podrà arribar molt a prop del cost zero, ja que el contracte de la concessió que es va firmar entre l’Ajuntament i Mina es va fixar en aquests termes. Afegir que els increments de les tarifes de l’aigua, en els últims tretze anys, ha estat d’un 63,6 %, una mitjana de 4,8 % anual, i en canvi l’IPC de Catalunya, només va ésser d’un 29,8 %. Per tant, vam pagar un sobrecost del 33,8 %. La gestió de Mina està controlada en l’actualitat pel grup empresarial AGBAR, que té la majoria de les accions. Li volem recordar que aquest grup empresarial és el mateix que ha estat imputat per tràfic d’influències en l’AUTO del 28/07/15 del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo en el cas POKEMON, de la seva filial AQUAGEST, 100 % AGBAR, que afecta a les Comunitats Autònomes de Galícia i Astúries, i en les diligències prèvies l’acusa d’associació il·lícita, i tràfic d’influències per aconseguir concessions de forma il·legal en molts ajuntaments d’aquestes dues Comunitats. Com pot donar suport a Mina-Agbar, acceptant- li com a bones les propostes “desinteressades” de renovació de la “seva” concessió, o la creació d’una Empresa Mixta, sense concurs públic, saltant-se els preceptes legals, per un període de 25 o 50 anys més; a l’estil del que ha fet a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) declarada nul·la pel TSJC per la seva adjudicació a dit, afirmant que, ara sí, després de 75 anys de fer el contrari, durà a terme una gestió amb control i transparència pública? Com pot insinuar que la Taula de l’Aigua ha d’assumir uns costos en el Pressupost municipal, en base a mentides, dades falses i utilitzant la política de la por? Com pot menysprear el treball desinteressat de les persones de la Taula en la defensa d’un dret essencial per a una vida digna, com és l’aigua, i erigir-se des del seu púlpit, superb, tragicòmic, amb ofenses a aquesta modesta plataforma ciutadana, mentre no és capaç de reclamar a la poderosa Mina- Agbar el botí de guerra d’aquests 75 anys de guanys incontrolats i il·legítims? Quan un senyor il·lustrat com vostè es veu obligat a fer aquesta mena d’articles d’opinió es converteix, de facto, en clar defensor dels interessos dels accionistes de Mina-Agbar, i en cap cas, en defensor del bé comú i dels interessos de la ciutadania, això senyor Salvador si és un posicionament ideològic, de fet l’animem a sortir del seu habitual argument, per a què n’empri altres amb més de rigor. Santi Aragonés, i el suport de la resta de membres de la Taula de l’Aigua.