En respuesta a Ciutadans en su opinión del DT (2)

Resposta al senyor Gonzalez de Ciutadan’s.

Benvolgut senyor

Hi ha una dita castellana que diu “dime con quién andas y te diré quién eres “ . Curiosament el president d’IWATER BARCELONA, no és altre que Angel Simón, President d’AGBAR i Vicepresident de SUEZ, empresa privada que controla el 90 % de les concessions del “negoci de l’aigua” a tot l’estat espanyol.

Suez i Veòlia les dues empreses multinacionals que controlen el negoci de l’aigua a nivell mundial són les que també organitzen IWATER, amb l’objectiu de demostrat que només “ells” disposen de la tecnologia i coneixements necessaris per dur a terme una gestió eficient d’un recurs essencial com és l’aigua potable i el seu sanejament.

En aquest sentit hem de dir que aquest apoderament del coneixement només  en mans privades , suposa un greu perill per la ciutadania i  al seu dret de decidir sobre quina és la millor gestió per un dret humà , essencial per una vida digna, com és l’aigua.

Per sort, hi ha exemples a nivell mundial on es demostra que aquestes dues multinacionals, han estat expulsades de la gestió de l’aigua, París, Berlin, Grenoble, Montpeller, etc.,  al demostrar-se, que no només la seva gestió encaria considerablement el preu de l’aigua i no es complien les inversions previstes de millora del servei, sinó que inclús en alguns casos estaven implicades en casos de corrupció de representants i funcionaris públics per guanyar concessions.

No és d’estranyar doncs que representants polítics i socials compromesos amb la ciutadania que defensen una gestió pública no assisteixin a aquest Congrés i en canvi sí que ho faran en un Congrés Alternatiu i Social sobre la gestió de l’aigua que es farà el proper dia 1 de desembre a Barcelona, com un dret humà a defensar, amb la intenció de teixir aliances i compartir coneixements.

És legítim que vostè assisteixi , com a representant d’un partit polític C’s, que defensa la gestió privada, encara que vostè ho defineixi com una “col.laboració público-privada”, i amagui que sigui quin sigui , el plec de condicions del contracte entre les parts,  la gestió mercantil del servei amb la màxima obtenció de beneficis, implicarà una opacitat i una falta de transparència evident en la rendició de comptes, en el control del coneixement , en les obres i inversions realitzades.

Desacreditar la gestió pública de l’aigua a la nostra ciutat fent comparacions amb la gestió d’altres empreses públiques que segons vostè són deficitàries, i  manifestar que no es fien de que l’actual govern de la ciutat sigui competent per gestionar l’aigua, es “fugir d’estudi”. Una nova empresa de l’aigua té unes característiques molt diferents, és un servei captiu , està donant importants beneficis a una empresa privada i el més important, el PSC necessita per tirar endavant un nou model de gestió públic els vots de la oposició, inclosos  els de vostès. Doncs deixin  d’amagar el cap sota l’ ala i contribueixin a fer una bona empresa pública amb control i participació ciutadana que reverteixi en benefici de la majoria de la ciutadania i no d’una minoria d’accionistes.

Aquest aixecament mundial de ciutats  contra els abusos de la privatització de l’aigua ha fet reaccionar a les multinacionals que volen seguir controlant aquest “mercat” introduint formes de control supranacional, que impedeixen que la ciutadania s’empoderi  dels recursos vitals com són els subministres bàsics per una vida digna com són l’aigua, la electricitat o el gas, i defensen com vostè, un Organisme Estatal Regulador de la Gestió de l’Aigua a l’estil del CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) o la Comisión Nacional de Energia Eléctrica, que han tingut els següents efectes negatius per a la població :

·         La “Comisión Nacional de Energia Eléctrica”,  des del 2001 ha donat via lliure a l’increment de preus constants que han col·locat a Espanya com a quart país d’Europa amb les tarifes elèctriques més cares. Només en els últims sis mesos d’aquest any ha pujat un +24,8 %;  en els últims sis anys l’increment ha estat d’un 70 % , i  l’any 2015 les tres grans companyies elèctriques van obtenir uns beneficis de + 5.000 milions d’euros. Les llars de l’estat espanyol van pagar, l’any 2015, la factura elèctrica, un 34 % més cara que la mitjana de la UE, i es continua tallant els subministra a famílies sense recursos.

·         Recordar que al 2011, la Comisión Nacional del Mercado de Valores, van amagar un informe substancial en el que denunciaven irregularitats gravíssimes en la venda de  preferents dels anys 2008 al 2011, promogudes per diferents entitats bancaries, les més importants : Bankia, BBVA, Santander, Caixa Bank y Sabadell , Popular Pastor, que va suposar un frau massiu per milers de ciutadans i ciutadanes, i que com organisme regulador, no va exercir la seva obligació d’informar als clients sobre aquest frau i de presentar la denúncia corresponent  a la Fiscalia de l’Estat.

Santiago Aragonés Roca (Membre de la Taula de l’aigua)

En respuesta a Ciutadans en su opinión del DT (1)

Me dirijo al visionario ciudadano Gzlez:

Habla usted del “precio que los ciudadanos estamos dispuestos a pagar” refiriéndose al Servicio de aguas. Dos cosas a tener en cuenta antes de hacer discursos grandilocuentes y que pueden confundir al personal y para la reflexión de todas las personas. Primera: ¿cuánto gastan en agua embotellada al año? Añadan ese importe a la factura del agua y también añadan el coste medioambiental de utilizar tanto plástico. Segunda: ciudadano Glez , la gestión integral del agua, que es bastante más que traer el agua a nuestros grifos (otro día se lo cuento), tiene un coste. Este coste lo pagamos, como debe ser, entre todas las personas usuarias. Nadie nos lo regala. El debate no debe ser si el agua es o no barata. El agua cuesta lo que cuesta y en cada lugar es distinto según distintos factores como localitzación, orografia, etc.

En cuanto a las bondades del mercado, decirle que la colaboración público-privada puede ser fenomenal para muchos sectores, pero no para la gestión del agua. Y le diré porqué.  El mercado debe garantizar la competencia entre empresas. Dígame dónde está la competencia cuando una empresa ya ha conseguido la concesión de este servicio. Se lo digo yo: no existe. Y dígame también cómo controla de verdad, no aparentemente, a un gestor privado aunque firme un contrato estupendamente detallado. Fue una lástima no verle en el pase de “Water Makes Money” el viernes 2, en el Cine Catalunya, el visionado del cual le aconsejo encarecidamente, porque tal vez le abrirá los ojos de lo que verdaderamente nos conviene más a la población, no sólo de Terrassa, sino del mundo entero.

Otra cosa: Dígame, si es tan amable, si no ha escuchado usted hablar del caso Pokémon y los mecanismos de “seducción” utilizados, por las grandes corporaciones para contentar, voluntades, presuntamente. En ese caso concreto ya no presuntamente. Se dictó sentencia contra la compra de políticos a través de pagos en viajes de placer al extranjero entre otras lindezas, que evidentemente salen a cuenta cuando se mercadea con el agua. No digo que eso haya pasado aquí, ¿eh? No me malinterprete nadie.

En cuanto al regulador nacional, ojo al dato: ya existe en cuanto al servicio de gas y el de la electricidad, y no hace falta ser un lince para ver los resultados tan nefastos para la ciudadanía y lo bien que les sirve de instrumento a las grandes empresas para aumentar año tras año sus cuentas de resultados millonarias, a la vez que cada aumenta el número de  personas que  padecen pobreza energética.

Seamos serios Sr.Glez, necesitamos una gestión pública directa, cuya excelencia sólo será posible contratando los mejores expertos, que además tengan valores de cuidado del medio en que habitamos, ejerciendo una transparencia total y haciendo efectiva la participación de una ciudadanía responsable, para así evitar malas praxis y una rendición de cuentas anual.

Cuando oigo la palabra gobernanza del agua que tan de moda está por ciertos sectores, me da un poco de risa, sólo para espantar mis fantasmas, que la cosa es preocupante. Cuando una entiende que ciertas inversiones necesarias se alargan o se omiten porque reducen dividendos, usted ya me entiende…nos encontramos tuberías del año de la Maria Castaña que aún no se han cambiado… Sé perfectamente que la gestión mixta en temas de agua es más inconveniente incluso que la privada, por motivos económicos evidentes. La opacidad con la mixta y la privada es el plato de cada día como bien debería saber usted. No hace falta ser un lince para entender que una empresa privada no lo explica todo porque el negocio se le va al traste.

Terrassa es centro actual de muchas miradas desde el resto del país y de fuera de nuestras fronteras. Necesitamos conseguir una gestión pública ejemplar en eficiencia, eficacia, transparencia y participación. Sólo evitando tratar el agua como una mercancía más podremos atender un servicio público a un precio justo. Porque el agua tiene un precio y este debe contemplar las externalidades que a un gestor privado no le interesa tener en cuenta . Las generaciones actuales y las futuras se merecen algo mejor que esto que estamos haciendo con los Comunes.

Sí importa el modelo de gestión y mucho. No es ideología dejar claro que a una empresa privada le mueve ganar dinero, es constatar una realidad, que es muy válida, ¡claro que sí!, pero NO con el agua.

Sonia Giménez Guzmán (membre de la Taula de l’Aigua)

Atrapats en el temps de la marmota

Aquest és el títol de la pel·lícula que tindríem que posar-li a les declaracions dels senyors Armenter i Galí , encara que la seva escenificació en la roda de premsa quedi molt per sota de la gran interpretació de l’actor, Bill Murray.

Els seus arguments no han variat en el temps, quan treuen el cap del cau com la marmota sempre ho fan amb la mateixa cançó,” la millor opció de la gestió de l’aigua a Terrassa és la empresa mixta”, però això sí ... només amb la Mina.

La ciutadania de Terrassa els hem de recordar a aquests senyors que el contracte que es signa a l’any 1942, és realitza un cop finalitzada la guerra civil,  els signants , empresaris de Terrassa juren defensar el principis de “el alzamiento nacional del Generalísimo Franco” amb una concessió “sense ànim de lucre” , donada “ a dit”  per un termini de 75 anys, que finalitza el proper 9 de desembre del 2016.

Les seves declaracions amb frases com “volem que l’Ajuntament s’estalviï el pagament d’indemnitzacions” ,” la pròrroga és unilateral i improcedent”, “si no es reprèn el diàleg, tothom prendrà mal” , “el titular del servei no és l’Ajuntament” i demostren que no volen entendre que un contracte de concessió té una data de finalització, un titular , L’Ajuntament de Terrassa i un concessionari,  Mina que està obligada al compliment dels acords signats  de reversió de bens i del lliurament de tota la logística imprescindible per seguir desenvolupant un servei estratègic per la ciutat com és l’aigua.

Ara resulta que el que més els preocupa és que l’Ajuntament no tingui un càrrec de despeses addicionals amb la municipalització del servei. Són tant bona gent  , que només demanen un nou contracte “ a dit, tal com marca la tradició”, de 25 o 50 anys més de negoci, a 1,5 milions € nets a l’any  , que els hi reportaria en la primera opció,  37, 5 milions €  o en la segona uns 75 milions  de beneficis ,  i a canvi, serien molt generosos amb la ciutat ...  estarien disposats a retornar a l’Ajuntament uns bens que consideren propis i que Consistori ha valorat en menys de 2 milions d’€ . Un negoci rodó !!!

L’Ajuntament i  l’Interventor Municipal, en el cas que acceptessin “la ocurrència de gestió indirecta sense concurs públic de Mina” , serien còmplices d’una il·legalitat manifesta, i en aquest cas , sí que podrien “prendre mal” com afirma el senyor Galí.

La pròrroga forçosa és una opció legal que ha pres democràticament el Ple de l’Ajuntament com a conseqüència de la falta de col·laboració de Mina, davant la negativa a facilitar una informació  indispensable per procedir a la liquidació del servei, com són les nòmines personalitzades de la plantilla i del padró d’usuaris/es.

L’Ajuntament el proper dia 10 de desembre, coincidint amb l’inici de la pròrroga forçosa, tindria que registrar l’inventari de bens reversibles i inscriure’ls en el Registre de Propietat i qualificar-los com a bens de domini públic o comunal.

També considerem que l’Ajuntament ha de donar un pas al davant amb determinació i portar als jutjats la intervenció judicial de l’empresa, en el cas que Mina no accepti els termes de la fiscalització dels comptes i de la gestió del servei durant període de pròrroga .

Senyors Armenter i Galí surtin d’una vegada del seu cau, reconeguin d’una vegada que el seu negoci amb monopoli de l’aigua a Terrassa s’ha acabat, i en tot cas,  si volen seguir treballant amb les seves empreses de serveis per la administració pública local, presentin les seves ofertes en els concursos de licitació d’obra pública que pugui convocar l’Ajuntament de Terrassa, això sí ... com una empresa de Terrassa més.

                                                         La Taula de l’Aigua

En resposta a les "mitjes veritats" del Sr. Mario Jiménez Malagón

En resposta a l’article publicat al Diari de Terrassa pel senyor Mario Jimenez Malagón article “Medias verdades, dobles mentiras”, la Taula de l’Aigua de Terrassa vol fer ús del seu dret de rèplica amb el següent escrit de resposta.

És obvi que un ciutadà com vostè,  pugui discrepar del camí que s’ha iniciat a la nostra ciutat per recuperar un bé comú, i un dret bàsic per a la vida digna de les persones, com és l’aigua potable. Però el que no pot qüestionar  de cap manera és que després de 75 anys de concessió del servei de l’aigua a Mina, ara toqui complir amb el que està escrit al contracte i es procedeixi a la liquidació i reversió ordenada de tots els béns bàsics que són imprescindibles per seguir prestant el servei de subministrament a totes les llars de la nostra ciutat.

I... resulta que el contracte diu textualment que: “transcorregut el termini de 75 anys, es donarà per amortitzat i indemnitzat el capital, les obres i les instal·lacions, a més de les despeses originades i, en conseqüència, extingida o caducada la concessió, quedant de propietat i plena disposició de l’Ajuntament l’explotació d’aquesta concessió, com la plena propietat de les conduccions, edificacions, instal·lacions i obres realitzades per la captació, elevació, conducció i distribució de les d’aigües, procedents de la captació concedida a aquest Ajuntament al 1934 i tots el drets que d’aquesta explotació i propietats es derivin “.

Senyor Mario, potser per desconeixement ignora que la concessió es va atorgar a nom d’uns industrials terrassencs, i posteriorment a Mina, sense cap tipus de concurs, perquè es va considerar que la gestió del servei seria sense ”ànim de lucre”, amb només un compromís de  compensar les despeses i les inversions realitzades, per portar i distribuir l’aigua a Terrassa.

La veritat ha resultat una altre i Mina està obtenint  uns beneficis d’un 10 % de les despeses d’explotació, més un 6 % de la compra d’aigua, més  un % superior en 1,75 punts a l’Euribor de tot el capital invertit. Aquesta anomalia del contracte s’ha mantingut fins al dia d’avui i cap govern municipal ho ha posat en qüestió.

Vostè tampoc es mostra favorable a què l’Ajuntament en dues ocasions no hagi acceptat els increments sobre l’aigua que proposava Mina. Li vull recordar que els increments sobre el preu de l’aigua a la nostra ciutat des del 2003 al 2015 han estat del 63,6 %, mentre que l’IPC per aquest mateix període va ser del 29, 8 %.

Ha de saber, que és obligació del nostre Ajuntament fiscalitzar els comptes de Mina al detall, abans d’autoritzar un increment de preu , doncs es tracta d’un servei públic, i és l’Ajuntament el titular indiscutible del servei. Ja era hora de que l’Ajuntament deixés d’autoritzar els augments de preu, només donant per bo un resum de comptes presentat per la concessionària , en la immensa majoria de casos sense auditar. És obligació del titular el control i fiscalització de les despeses, ingressos i inversions al detall per poder justificar qualsevol increment de tarifes.

Vostè també fa esment que l’aigua, en la seva opinió, no ha de ser el punt més important de debat a la nostra ciutat, però els fets demostren el contrari. La concessió finalitza el proper 9 de desembre després de 75 anys, i resulta evident que aquest fet obre una possibilitat immensa per obrir el debat a la nostra ciutat sobre la recuperació de la gestió pública i directa de l’aigua.

Parlar de” falta de intel·ligència emocional i afectiva a la nostra ciutat” és un insult al sentit comú i a la sensibilitat de la ciutadania de Terrassa. Ens està dient que encara els hi hem d’agrair als accionistes, siguin de Terrassa o no, hagin fet més o menys bé la seva tasca i que els hem de deixar seguir fent negoci per estalviar-nos els pleits que interposen, i donar-los 50 anys més de concessió confiant que després no ens en posaran de problemes?

Vostè creu que encara els hi devem favors després que durant 75 anys s’hagin lucrat amb compensacions molt superiors als diners inicialment invertits?

Hem d’acceptar el xantatge que estan fent a l’Ajuntament per tal que acceptin una de les dues propostes de pròrroga de Mina:  25 anys més de concessió, sense cap tipus d’inversió,  o 50 anys més amb inversions, amb la il·legalitat que comporta atorgar a dit, sense concurs de pública concurrència, una nova concessió?

Mina amenaça amb indemnitzacions milionàries si no acceptem aquestes “imposicions”, a les quals l’Ajuntament ha respost amb un contra informe d’un prestigiós bufet assessor, que com a màxim la indemnització no arribaria al milió d’euros, quantitat totalment assumible i que no comportaria increments de preu de les tarifes de l’aigua, amb la nova gestió directa.

Amb una gestió directa l’Ajuntament podrà disposar de més recursos econòmics, 1.800.000 euros de benèfics que anaven a parar als accionistes, per fer més inversions vinculats a la millora dels servei, a la millora de la qualitat de l’aigua, i les tarifes es convertiran en taxes, com a preus públics de l’aigua i hauran de passar pel control de legalitat i eficiència de la intervenció municipal, i com a taxes no es podrà tallar mai el subministrament de l’aigua a famílies per motius econòmics, i s’haurà de mantenir el cost real de l’aigua sense beneficis. De fet això de conduir els preus del servei de l’aigua a través de taxes és un imperatiu legal que ja fa anys que s’hauria d’estar aplicant.

També ens agradaria deixar-li clar que això que a ningú l’importa qui li subministra l’aigua, mentre el servei sigui constant, de qualitat sanitària i a bon preu, és si més no, menystenir la capacitat de la gent de saber que el tema de l’aigua és molt més important  i  que va més enllà del fet que l’aigua arribi a les nostres aixetes. A la gent també ens interessa la cura ecosistèmica del medi natural i ens importa també com es gestiona un bé que ens pertany a totes sense ànim de lucre.  Al mateix temps aprofitem per a repetir que defensem els llocs de treball de la plantilla necessària per seguir mantenint el servei a la nostra ciutat i el coneixement i el saber fer del que són dipositaris.

El que és cert senyor Mario, és que fa la impressió que vostè amaga les veritats. I les mentires, a costa de repetir-se-les, només fan que convertir -lo al que les diu en un mentider.

Santi Aragonès Roca. Taula de l’aigua de Terrassa

En resposta a les "mitjes veritats" del Sr. Mario Jiménez Malagón

En resposta a l’article publicat al Diari de Terrassa pel senyor Mario Jimenez Malagón article “Medias verdades, dobles mentiras”, la Taula de l’Aigua de Terrassa vol fer ús del seu dret de rèplica amb el següent escrit de resposta.

És obvi que un ciutadà com vostè,  pugui discrepar del camí que s’ha iniciat a la nostra ciutat per recuperar un bé comú, i un dret bàsic per a la vida digna de les persones, com és l’aigua potable. Però el que no pot qüestionar  de cap manera és que després de 75 anys de concessió del servei de l’aigua a Mina, ara toqui complir amb el que està escrit al contracte i es procedeixi a la liquidació i reversió ordenada de tots els béns bàsics que són imprescindibles per seguir prestant el servei de subministrament a totes les llars de la nostra ciutat.

I... resulta que el contracte diu textualment que: “transcorregut el termini de 75 anys, es donarà per amortitzat i indemnitzat el capital, les obres i les instal·lacions, a més de les despeses originades i, en conseqüència, extingida o caducada la concessió, quedant de propietat i plena disposició de l’Ajuntament l’explotació d’aquesta concessió, com la plena propietat de les conduccions, edificacions, instal·lacions i obres realitzades per la captació, elevació, conducció i distribució de les d’aigües, procedents de la captació concedida a aquest Ajuntament al 1934 i tots el drets que d’aquesta explotació i propietats es derivin “.

Senyor Mario, potser per desconeixement ignora que la concessió es va atorgar a nom d’uns industrials terrassencs, i posteriorment a Mina, sense cap tipus de concurs, perquè es va considerar que la gestió del servei seria sense ”ànim de lucre”, amb només un compromís de  compensar les despeses i les inversions realitzades, per portar i distribuir l’aigua a Terrassa.

La veritat ha resultat una altre i Mina està obtenint  uns beneficis d’un 10 % de les despeses d’explotació, més un 6 % de la compra d’aigua, més  un % superior en 1,75 punts a l’Euribor de tot el capital invertit. Aquesta anomalia del contracte s’ha mantingut fins al dia d’avui i cap govern municipal ho ha posat en qüestió.

Vostè tampoc es mostra favorable a què l’Ajuntament en dues ocasions no hagi acceptat els increments sobre l’aigua que proposava Mina. Li vull recordar que els increments sobre el preu de l’aigua a la nostra ciutat des del 2003 al 2015 han estat del 63,6 %, mentre que l’IPC per aquest mateix període va ser del 29, 8 %.

Ha de saber, que és obligació del nostre Ajuntament fiscalitzar els comptes de Mina al detall, abans d’autoritzar un increment de preu , doncs es tracta d’un servei públic, i és l’Ajuntament el titular indiscutible del servei. Ja era hora de que l’Ajuntament deixés d’autoritzar els augments de preu, només donant per bo un resum de comptes presentat per la concessionària , en la immensa majoria de casos sense auditar. És obligació del titular el control i fiscalització de les despeses, ingressos i inversions al detall per poder justificar qualsevol increment de tarifes.

Vostè també fa esment que l’aigua, en la seva opinió, no ha de ser el punt més important de debat a la nostra ciutat, però els fets demostren el contrari. La concessió finalitza el proper 9 de desembre després de 75 anys, i resulta evident que aquest fet obre una possibilitat immensa per obrir el debat a la nostra ciutat sobre la recuperació de la gestió pública i directa de l’aigua.

Parlar de” falta de intel·ligència emocional i afectiva a la nostra ciutat” és un insult al sentit comú i a la sensibilitat de la ciutadania de Terrassa. Ens està dient que encara els hi hem d’agrair als accionistes, siguin de Terrassa o no, hagin fet més o menys bé la seva tasca i que els hem de deixar seguir fent negoci per estalviar-nos els pleits que interposen, i donar-los 50 anys més de concessió confiant que després no ens en posaran de problemes?

Vostè creu que encara els hi devem favors després que durant 75 anys s’hagin lucrat amb compensacions molt superiors als diners inicialment invertits?

Hem d’acceptar el xantatge que estan fent a l’Ajuntament per tal que acceptin una de les dues propostes de pròrroga de Mina:  25 anys més de concessió, sense cap tipus d’inversió,  o 50 anys més amb inversions, amb la il·legalitat que comporta atorgar a dit, sense concurs de pública concurrència, una nova concessió?

Mina amenaça amb indemnitzacions milionàries si no acceptem aquestes “imposicions”, a les quals l’Ajuntament ha respost amb un contra informe d’un prestigiós bufet assessor, que com a màxim la indemnització no arribaria al milió d’euros, quantitat totalment assumible i que no comportaria increments de preu de les tarifes de l’aigua, amb la nova gestió directa.

Amb una gestió directa l’Ajuntament podrà disposar de més recursos econòmics, 1.800.000 euros de benèfics que anaven a parar als accionistes, per fer més inversions vinculats a la millora dels servei, a la millora de la qualitat de l’aigua, i les tarifes es convertiran en taxes, com a preus públics de l’aigua i hauran de passar pel control de legalitat i eficiència de la intervenció municipal, i com a taxes no es podrà tallar mai el subministrament de l’aigua a famílies per motius econòmics, i s’haurà de mantenir el cost real de l’aigua sense beneficis. De fet això de conduir els preus del servei de l’aigua a través de taxes és un imperatiu legal que ja fa anys que s’hauria d’estar aplicant.

També ens agradaria deixar-li clar que això que a ningú l’importa qui li subministra l’aigua, mentre el servei sigui constant, de qualitat sanitària i a bon preu, és si més no, menystenir la capacitat de la gent de saber que el tema de l’aigua és molt més important  i  que va més enllà del fet que l’aigua arribi a les nostres aixetes. A la gent també ens interessa la cura ecosistèmica del medi natural i ens importa també com es gestiona un bé que ens pertany a totes sense ànim de lucre.  Al mateix temps aprofitem per a repetir que defensem els llocs de treball de la plantilla necessària per seguir mantenint el servei a la nostra ciutat i el coneixement i el saber fer del que són dipositaris.

El que és cert senyor Mario, és que fa la impressió que vostè amaga les veritats. I les mentires, a costa de repetir-se-les, només fan que convertir -lo al que les diu en un mentider.

Santi Aragonès Roca. Taula de l’aigua de Terrassa

En resposta a les crítiques de'n Salvador Cardús del dissabte 14 de maig al Diari Terrassa

Rèplica de l’article del senyor Salvador Cardús: “Allò que la Taula de l’Aigua no explica”. Primer de tot felicitar-lo senyor Cardús, ha tornat a emprar el mateix argument que en tots els seus articles sobre la situació de l’aigua a Terrassa, el factor ideològic, tot i el seu nivell d’estudis, amb conclusions numèriques a les que vostè mateix ha sabut arribar. No esperàvem menys de vostè, amb la ideologia que el caracteritza, ha fet un article d’opinió qüestionant els números de la infografia sobre la tarifa de l’aigua que la Taula de l’Aigua hem elaborat amb dades del Registre Mercantil i els informes de tarifes aportats per Mina. No sé si sap, que en altres ajuntaments, on la gestió és publica, només cal obrir la pàgina web respectiva i, per art de màgia, perdó, de transparència i control ciutadà, qualsevol persona pot disposar de tota la informació relativa als costos, ingressos, inversions, licitacions dels concursos d’obres de millora, sous de la plantilla... inclosos els dels directius, etc. Com a bon terrassenc i Cap Gros de l’any que és, li recomanaria que fes el mateix que les persones que hem constituït la Taula de l’Aigua a Terrassa i que, humilment, mirés una mica més enllà , i anés a altres poblacions, com Manresa, Mataró, Olesa, Prat del Llobregat, Montornès, tal com hem fet nosaltres, i veiés, amb els seus propis ulls, com la gestió pública és sinònim de transparència, eficiència i sobretot garant d’un dret humà com és l’aigua. És possible que en algun dels punts no hàgim afinat del tot, però això pot ser conseqüència de la informació opaca que ha comportat la gestió privada de Mina durant 75 anys, cosa que sembla que a vostè, que a més de sociòleg, és també economista, professor de la UAB, periodista i tertulià professional, també l'ha fet arribar a la conclusió que, com a mínim 2,63 milions d’€ ens els podríem estalviar amb la gestió publica... benvingut! Més endavant, en el seu article, posa les mans al foc per Mina-Agbar, defensant l’experiència acumulada i l’eficiència d’aquesta empresa, però ignorant, deliberadament, que això s’ha produït gràcies als 75 anys de concessió, a les tarifes i als importants guanys que li han permès acumular patrimoni i coneixement amb els diners de tota la ciutadania. Com a exemple d’això, i com a dada objectiva, li hem de dir que a partir de l’any 1995 els beneficis de Mina van passar del 6% al 10%, triplicant els beneficis respecte l’any anterior, quan en el seu inici era una empresa sense ànim de lucre. Li volem recordar que, per acord de la Junta de portaveus de l’Ajuntament, el personal de Mina adscrit a Terrassa serà subrogat, amb la qual cosa, aquesta experiència acumulada quedarà garantida. Fa mal de dir, però a vostè, els directius de Mina-Agbar, l’han assessorat malament. Com pot argumentar que l’aigua ens costarà més cara amb la gestió pública, associant indemnitzacions milionàries a la liquidació de la concessió, quan l’informe de l’Ajuntament deixa molt clar que el cost com a màxim serà de 1,83 milions d’€, i que molt possiblement es podrà arribar molt a prop del cost zero, ja que el contracte de la concessió que es va firmar entre l’Ajuntament i Mina es va fixar en aquests termes. Afegir que els increments de les tarifes de l’aigua, en els últims tretze anys, ha estat d’un 63,6 %, una mitjana de 4,8 % anual, i en canvi l’IPC de Catalunya, només va ésser d’un 29,8 %. Per tant, vam pagar un sobrecost del 33,8 %. La gestió de Mina està controlada en l’actualitat pel grup empresarial AGBAR, que té la majoria de les accions. Li volem recordar que aquest grup empresarial és el mateix que ha estat imputat per tràfic d’influències en l’AUTO del 28/07/15 del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo en el cas POKEMON, de la seva filial AQUAGEST, 100 % AGBAR, que afecta a les Comunitats Autònomes de Galícia i Astúries, i en les diligències prèvies l’acusa d’associació il·lícita, i tràfic d’influències per aconseguir concessions de forma il·legal en molts ajuntaments d’aquestes dues Comunitats. Com pot donar suport a Mina-Agbar, acceptant- li com a bones les propostes “desinteressades” de renovació de la “seva” concessió, o la creació d’una Empresa Mixta, sense concurs públic, saltant-se els preceptes legals, per un període de 25 o 50 anys més; a l’estil del que ha fet a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) declarada nul·la pel TSJC per la seva adjudicació a dit, afirmant que, ara sí, després de 75 anys de fer el contrari, durà a terme una gestió amb control i transparència pública? Com pot insinuar que la Taula de l’Aigua ha d’assumir uns costos en el Pressupost municipal, en base a mentides, dades falses i utilitzant la política de la por? Com pot menysprear el treball desinteressat de les persones de la Taula en la defensa d’un dret essencial per a una vida digna, com és l’aigua, i erigir-se des del seu púlpit, superb, tragicòmic, amb ofenses a aquesta modesta plataforma ciutadana, mentre no és capaç de reclamar a la poderosa Mina- Agbar el botí de guerra d’aquests 75 anys de guanys incontrolats i il·legítims? Quan un senyor il·lustrat com vostè es veu obligat a fer aquesta mena d’articles d’opinió es converteix, de facto, en clar defensor dels interessos dels accionistes de Mina-Agbar, i en cap cas, en defensor del bé comú i dels interessos de la ciutadania, això senyor Salvador si és un posicionament ideològic, de fet l’animem a sortir del seu habitual argument, per a què n’empri altres amb més de rigor. Santi Aragonés, i el suport de la resta de membres de la Taula de l’Aigua.