La Taula de l'aigua al Parlament de Catalunya

El dia 20 de juliol de 2016 la Taula de l'aigua assisteix a la Comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat per a formular propostes i opinió que poden afectar i influir en la Proposició de llei de modificació de la disposició addicional primera de la Llei 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa. Aquesta llei aprovà la prestació indirecta del servei d'abastament d'aigua en alta a través de la xarxa d'abastament Ter-Llobregat...Aquesta proposició pretén retornar a un sistema de gestió directa dels béns i instal·lacions de titularitat de la Generalitat de Catalunya que integren la xarxa Ter-Llobregat.

El text que vam presentar és el que podeu llegir a continuació: Benvolgudes i benvolguts, bona tarda. En primer lloc, agrair la seva consideració i el seu interès per escoltar l'opinió de la Taula de l'aigua de Terrassa, a la que avui m'honora representar. La Taula és una entitat ciutadana. Un moviment que va arribar a la conclusió que la gestió pública i directa de l'aigua, és la millor manera per a garantir aquest bé essencial per a la vida. Vam arribar a aquesta conclusió, en primer lloc des de l'anàlisi del bé, des de la pregunta al voltant de què estàvem parlant. En segon lloc, dels pros i contres de les formes de gestió públiques i privades. I tot això, amb motiu de la finalització de la concessió d'abastament i distribució d'aigua a la ciutat, al desembre d'aquest any. Començar dient, que els drets de captació del Llobregat al terme d'Abrera, van ser atorgats a la ciutat de Terrassa al 1934 però, va ser l'any 1941, quan es va materialitzar a traves d'una concessió. Una concessió per 75 anys, que va néixer sense ànim de lucre, amb el compromís de renovar i construir noves estructures, com va quedà palès a l'escriptura. Però l'opacitat i la nul·la fiscalització van fer desaparèixer el seu caràcter no lucratiu, sense que aquesta modificació substancial, comportés un concurs d'adjudicació. El comissionat que ha estat nomenat per orientar la finalització del servei ho resumia de la següent manera: “Durant bona part d'aquest temps, 60 anys, la relació entre ajuntament i la concessionaria es va fonamentar en la confiança”. (1) La pèrdua de coneixement i fiscalització del servei ha estat la norma. Avui, a les acaballes d'aquesta concessió, ens trobem que la concessionària, posa en qüestió entre d'altres, la mateixa titularitat del servei per part de l'ajuntament. Ha recusat el comissionat nomenat, i es nega a donar les dades necessàries per a conèixer la situació material i social de la concessió. Es nega en suma a que l'ajuntament i la ciutadania, puguem tenir un coneixement acurat i explicit d'allò que ens pertany per a prendre, la millor decisió. Dia rere dia, es posa en evidència que la gestió privada, condueix a la pèrdua de coneixement i control. Alimentada des de l'opacitat, les traves administratives, els informes que no arriben i els processos judicials. L'últim episodi ha estat una carta, enviada als grups municipals en que convidant-los a parlar, aprofitaven per a dir-los: “2.- La nostra entitat (Mina-Agbar), és conscient de fa temps d'aquesta singularitat i complexitat del cas de Terrassa, i a que aquesta situació podria donar lloc a un conflicte que podria prolongar-se en el temps i que, al final, perjudicarà al ciutadà, ja que pot tenir importants conseqüències econòmiques.”.(2) Abans d'aquestes amenaces, ja hi havia la proposta de Mina-Agbar d'arribar a l'acord “pacific”, amb una nova concessió de 50 anys i sense concurs públic. Tot aixo pot semblar una excepció local, però arribat el cas, es reprodueix el mateix a qualsevol escala de la gestió. Es podria pensar que el debat de modificació, de la disposició addicional primera, de la llei 10/2011 de 29 de desembre, afecta només a l'abastament en alta. No es així. Altra cosa és, que aquesta proposta de modificació, només abordi, el canvi d'una resolució anterior, al nostre entendre equivocada. Per a nosaltres, la modificació de la clàusula addicional es un punt de partida, que demana mirar, en d'altres nivells. La nostra relació amb ATLL, no es troba avui al nivell d'altres ajuntaments. Alguns han d'abastir-se, amb la compra d'un percentatge elevat d'aigua a traves d'aquest operador privat. Al 2015, la compra d'aigua a ATLL va representar, un 12% del consum total d'aigua. (3) (Terrassa, Matadepera, Ullastrell i Viladecavalls) D'aquesta aigua que comprem a ATLL els hi diem, que a mes d'engrossir la part de beneficis d'Acciona, també afegim un 6% pel concepte de compra d'aigua i un 10% d'amortitzacions per a Mina-Agbar. Com poden comprendre, tot un despropòsit. Ignorem si en d'altres municipis concessionats passa el mateix. També amb la privatització, hem patit d'allò que es diu tirar pilotes fora. Els retrets entre ATLL i AGBAR, a l’episodi de contaminació per dioxà al Llobregat, va posar en evidència els lligams i mancances de capacitat d'actuació del sector públic, i concretament de l’Agència Catalana de l’Aigua, que apareixia aquí entre bambolines, per la posició de foraster que li toca jugar. Posar un dret humà sota les lleis del mercat, un element, que per la seva naturalesa ha de estar-hi fora, genera conflictes d'interessos. Parlar de competència “per el mercat” no es el mateix, que parlar de competència “en el mercat”. Cóm volen posar sota lleis de competència, un element en el que l'objectiu primordial, es reduir la venda? Descontrol?, mala gestió?, mal finançament?, fiscalització?. L'únic clar, la necessitat de diners de la Generalitat. Sota aquest paradigma, al proper dèficit privatitzen el cos de mossos?. Entenem que l'obligació de la política es conèixer; saber, com funcionen en la pràctica els acords que es prenen. El que no és de rebut, és que l'obligació d'auditar i d'informar, no vagi acompanyada de l'obligació de prendre les mesures adients. En resum, a la deixadesa i a una ineficaç política, la conclusió va ser concessionar la gestió, No fora més normal, canviar els mecanismes i responsables que no van fer bé la seva feina?. A la irresponsabilitat en la fiscalització i en la presa de mesures equivocades, es va respondre, amagant els propis errors darrera la falsa imatge, de que lo públic no funciona. Curiosament, mentre en allò públic no som capaços d'explicar i assumir, que les coses tenen un cost, al mon privat, son capaços de carregar-lo i afegir-hi beneficis. Des de la ciutadania veiem que la ferida la té al cap però, l'administració l'embena el peu. En compta de corregir dèficits, els hi carrega uns altres. A vegades prepararen el camí, perquè alguns acabin fent negoci. Així s'ha manifestat que el canon de l'aigua, nomes cobria el 60% dels costos, dels cicle abastament i de sanejament però, pujar els preus mesos abans només obeïa, a garantir la venda i els guanys d'Acciona. Res de millorar el funcionament, res d'eficiència, res d'eficàcia. Diners per a pagar deutes i carregar costos innecessaris als ciutadans. L'informe del tribunal de comptes al 2011, assenyalava que la gestió pública, es mes econòmica que la privada en aigua, escombreries i neteja: ”El servicio de abastecimiento domiciliario de agua potable, es el segundo donde más diferencia de costes se aprecia entre la gestión pública y la privada. Mediante gestión directa, cada habitante abona 44,10 euros al año, mientras que en las concesiones el pago de los ciudadanos se dispara a 53,67 euros de media. En este caso, las mancomunidades y los consorcios son los más costosos, con 63,06 euros por habitante al año, casi 20 más que si se hace cargo un ayuntamiento directamente.” (4) I aquest cost mes alt, no va ser per a fer mes inversions, ben al contrari. Les inversions es situaven en 11,55 euros per persona en gestió directa i 9,76 euros per persona, en concessions, amb unes pèrdues d'aigua del 20 i del 26% respectivament. (5) Afegir que tot i la mala praxis d'Acciona, carregant despeses inexistents a traves d'una empresa fantasma, alguns encara manifesten preocupació, per que la recuperació d'ATLL pugui molestar inversors. Reconèixer l'error, defensar l'interes de la població i demanar disculpes, era el que tocava però, una vegada mes... Una vegada guanyat el concurs, el resultat és gestió en regim de monopoli, desapareix la competència. apareix l'opacitat i es perd el control. Compartint la proposta presentada, perquè des de el món local, veiem, que no hi ha diferencies essencials vers al tema que ens ocupa, al cap i a la fi és el mateix per a totes les administracions. Perquè el marc legislatiu no canvia la naturalesa del bé, ni l'essencial dels diversos factors que en ell concorren. Entenem que aquesta mirada que es fa a la privatització d'ATLL, és un primer reconeixement per a corregir mètodes, controls i actuacions que van permetre, que un bé bàsic d'aquestes característiques fos utilitzat, com a moneda de canvi. Mitjançant l'aprovació de la modificació, vostès tenen l'oportunitat de corregir la deriva, a la que condueix la gestió privada de l'aigua, la gestió d'aquest dret fonamental per a la vida. Entenem i proposem mesures, de control i participació ciutadana als organismes de gestió d'ATLL. Entenem i proposem que els informes i auditories que s'elaboren, han de servir per a implementar mesures i no per mirar, per a un altre cantó. La ciutadania hem de ser informada del que passa i s'ens han d'obrir canals de participació, fiables i transparents. Entenem que la desitjable aprovació de la mesura, que insta a la recuperació d'ATLL, permet desenvolupar i corregir errors i, elaborar-ne de noves visions. Visions que recullin factors de financiació adequada, de reinversió dels beneficis en el sistema, de participació i control ciutadà, de dret social i ecològic, de fiscalització i dels corresponents marcs executius. Sens dubte, la millor manera de reduir el cost soci-ambiental al país. I com no podia ser d'altra manera, proposem que plataformes ciutadanes, participin activament en la elaboració de les mesures. Desenvolupar una política de taxes capaç de assumir el repte!. Garantir un mínim vital!. Implicar al mon econòmic en la utilització de l'aigua i no en el seu consum!. Desenvolupar mesures eficaces i eficients per a protegir als aqüífers de les contaminacions que ara ja, posen en perill l'aigua i en conseqüència la vida. Avui tenim la sort de comptar amb experiències arreu del mon, que no només han optat per la gestió directa, sinó que a mes, obtenen bons resultats i implementen mesures per a millorar-los. També podem aprendre d'ells que, on s'han pogut establir mecanismes reals de participació substantiva, els resultats han millorat, mentre que allà on no s'han fet aquests canvis, la gestió ha continuat sent negligent, més enllà de que sigui gestió pública. Ens agradaria que per uns segons pensessin en aquest dilema. Per a produir una ampolla de plàstic d'aigua d'un litre, fem servir aproximadament quatre. Si en això, afegim els costos de distribució, reciclatge i contaminació derivada, es poden fer una idea de cap a on anem. La reversió d'ATLL a l'interès públic, a la gestió directa, es un canvi en la millor capacitat de defensa i protecció d'un bé singular i bàsic, de un dret humà i eco-sistèmic on la millor opció, es el compromís institucional de tots els grups polítics amb aquesta fita. És, l'adequada elaboració d'una política integral de l'aigua, recuperant-la des de totes les vessants. Per a nosaltres es una gestió, que sols es pot fer des de l'ens públic. Sotmetre a interessos privats la gestió d'un monopoli natural, ha estat i és, un error de greus conseqüències. Per a nosaltres, l'aprovació de retorn de ATLL, es una oportunitat que avui no te excusa i que ningú hauria de deixar passar. Per a nosaltres retornar ATLL a la gestió pública, es caminar cap a una nova cultura de l'aigua. Per acabar diem, que per a respondre a valors vostès elaboren lleis. I en el cas de l'aigua: Qui pot respondre millor a preservar, defensar i ampliar aquests objectius, que una entitat sense anim de lucre?. Una entitat, que no tingui por a mostrar pública i detalladament els seus comptes. Una entitat, on la transparència, a tots els nivells que la conformen, es puguin mirar lliurement, sense cap mes condició, que aquells temes que afectin a la seguretat. Una entitat que tracti l'aigua, com a bé comú i els seus beneficis, siguin ben valorats per un menor consum i una millor qualitat. I per últim, una entitat que englobi en el seu consell, allò que ha de servir de garant, la participació i el control ciutadà. El mon de l'aigua camina cap aquestes fites i vostès, tenen l'obligació de fer-ho possible. Gràcies. Taula de l'aigua de Terrassa Barcelona 20/07/2016 (1) Acta de la reunió de la comissió informativa de territori de Terrassa de Novembre. (2) Carta de Mina-Agbar adreçada als grups municipals amb motiu de l'acord de prorroga forçosa de la concessió per 6 mesos. (3) Document de treball sobre el servei public d'abastament d'aigua a Terrassa. pag 60 (4) Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 82 http://laadministracionaldia.inap.es/noticia.asp?id=1502413) (5) Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 87

En resposta a les crítiques de'n Salvador Cardús del dissabte 14 de maig al Diari Terrassa

Rèplica de l’article del senyor Salvador Cardús: “Allò que la Taula de l’Aigua no explica”. Primer de tot felicitar-lo senyor Cardús, ha tornat a emprar el mateix argument que en tots els seus articles sobre la situació de l’aigua a Terrassa, el factor ideològic, tot i el seu nivell d’estudis, amb conclusions numèriques a les que vostè mateix ha sabut arribar. No esperàvem menys de vostè, amb la ideologia que el caracteritza, ha fet un article d’opinió qüestionant els números de la infografia sobre la tarifa de l’aigua que la Taula de l’Aigua hem elaborat amb dades del Registre Mercantil i els informes de tarifes aportats per Mina. No sé si sap, que en altres ajuntaments, on la gestió és publica, només cal obrir la pàgina web respectiva i, per art de màgia, perdó, de transparència i control ciutadà, qualsevol persona pot disposar de tota la informació relativa als costos, ingressos, inversions, licitacions dels concursos d’obres de millora, sous de la plantilla... inclosos els dels directius, etc. Com a bon terrassenc i Cap Gros de l’any que és, li recomanaria que fes el mateix que les persones que hem constituït la Taula de l’Aigua a Terrassa i que, humilment, mirés una mica més enllà , i anés a altres poblacions, com Manresa, Mataró, Olesa, Prat del Llobregat, Montornès, tal com hem fet nosaltres, i veiés, amb els seus propis ulls, com la gestió pública és sinònim de transparència, eficiència i sobretot garant d’un dret humà com és l’aigua. És possible que en algun dels punts no hàgim afinat del tot, però això pot ser conseqüència de la informació opaca que ha comportat la gestió privada de Mina durant 75 anys, cosa que sembla que a vostè, que a més de sociòleg, és també economista, professor de la UAB, periodista i tertulià professional, també l'ha fet arribar a la conclusió que, com a mínim 2,63 milions d’€ ens els podríem estalviar amb la gestió publica... benvingut! Més endavant, en el seu article, posa les mans al foc per Mina-Agbar, defensant l’experiència acumulada i l’eficiència d’aquesta empresa, però ignorant, deliberadament, que això s’ha produït gràcies als 75 anys de concessió, a les tarifes i als importants guanys que li han permès acumular patrimoni i coneixement amb els diners de tota la ciutadania. Com a exemple d’això, i com a dada objectiva, li hem de dir que a partir de l’any 1995 els beneficis de Mina van passar del 6% al 10%, triplicant els beneficis respecte l’any anterior, quan en el seu inici era una empresa sense ànim de lucre. Li volem recordar que, per acord de la Junta de portaveus de l’Ajuntament, el personal de Mina adscrit a Terrassa serà subrogat, amb la qual cosa, aquesta experiència acumulada quedarà garantida. Fa mal de dir, però a vostè, els directius de Mina-Agbar, l’han assessorat malament. Com pot argumentar que l’aigua ens costarà més cara amb la gestió pública, associant indemnitzacions milionàries a la liquidació de la concessió, quan l’informe de l’Ajuntament deixa molt clar que el cost com a màxim serà de 1,83 milions d’€, i que molt possiblement es podrà arribar molt a prop del cost zero, ja que el contracte de la concessió que es va firmar entre l’Ajuntament i Mina es va fixar en aquests termes. Afegir que els increments de les tarifes de l’aigua, en els últims tretze anys, ha estat d’un 63,6 %, una mitjana de 4,8 % anual, i en canvi l’IPC de Catalunya, només va ésser d’un 29,8 %. Per tant, vam pagar un sobrecost del 33,8 %. La gestió de Mina està controlada en l’actualitat pel grup empresarial AGBAR, que té la majoria de les accions. Li volem recordar que aquest grup empresarial és el mateix que ha estat imputat per tràfic d’influències en l’AUTO del 28/07/15 del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo en el cas POKEMON, de la seva filial AQUAGEST, 100 % AGBAR, que afecta a les Comunitats Autònomes de Galícia i Astúries, i en les diligències prèvies l’acusa d’associació il·lícita, i tràfic d’influències per aconseguir concessions de forma il·legal en molts ajuntaments d’aquestes dues Comunitats. Com pot donar suport a Mina-Agbar, acceptant- li com a bones les propostes “desinteressades” de renovació de la “seva” concessió, o la creació d’una Empresa Mixta, sense concurs públic, saltant-se els preceptes legals, per un període de 25 o 50 anys més; a l’estil del que ha fet a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) declarada nul·la pel TSJC per la seva adjudicació a dit, afirmant que, ara sí, després de 75 anys de fer el contrari, durà a terme una gestió amb control i transparència pública? Com pot insinuar que la Taula de l’Aigua ha d’assumir uns costos en el Pressupost municipal, en base a mentides, dades falses i utilitzant la política de la por? Com pot menysprear el treball desinteressat de les persones de la Taula en la defensa d’un dret essencial per a una vida digna, com és l’aigua, i erigir-se des del seu púlpit, superb, tragicòmic, amb ofenses a aquesta modesta plataforma ciutadana, mentre no és capaç de reclamar a la poderosa Mina- Agbar el botí de guerra d’aquests 75 anys de guanys incontrolats i il·legítims? Quan un senyor il·lustrat com vostè es veu obligat a fer aquesta mena d’articles d’opinió es converteix, de facto, en clar defensor dels interessos dels accionistes de Mina-Agbar, i en cap cas, en defensor del bé comú i dels interessos de la ciutadania, això senyor Salvador si és un posicionament ideològic, de fet l’animem a sortir del seu habitual argument, per a què n’empri altres amb més de rigor. Santi Aragonés, i el suport de la resta de membres de la Taula de l’Aigua.

El que el rebut de l'Aigua no explica - Desmontant la tarifa de Mina de Terrassa

Jornada dia 8 abril amb Fernando Urruticoechea

Jornada introductòria al Taller(dia 8 abril 2016)


"Es urgente que los ayuntamientos del cambio modifiquen su Presupuesto incluyendo costes e ingresos del agua y que fiscalicen tarifas, tasas y recibos ya".

"La conclusión de mis jornadas sobre el agua en el AMB es la indefensión de la ciudadanía y la existencia de delitos en la gestión del agua".

El Patriarcat de Mina versus Ajuntament de Terrassa

L’actitud de denuncia i coacció constant que està utilitzant la empresa MINA-AGBAR contra l’ acord del Ple de l’Ajuntament de Terrassa sobre l’increment de les tarifes de l’aigua i en contra del nomenament del Comissionat de l’aigua, senyor Joan Gaya, està demostrant que amb una empresa així no es pot fer cap tracte.

Després de més de 75 anys de gestió privada de l’aigua a la nostra ciutat, per part de MINA , amb AGBAR com a màxim accionista, no és de rebut les males maneres en que la concessionària està afrontant la liquidació d’un servei de titularitat pública i està demostrant que no es pot “confiar” la gestió d’un bé comú com és l’aigua als interessos mercantilistes d’una empresa privada amb ànim de lucre.

Al senyor Armenter li tindria que caure la cara de vergonya, d’acusar a un Ajuntament que en defensa dels interessos col·lectius de la ciutadania , hagi optat per assessorar-se per un dels despatxos més especialitzats en l’àmbit dels drets de l’aigua, al marge del tipus de clients públics o privats, que hagin defensat en un litigi.

És vergonyós que el senyor Armenter, Director de MINA –AGBAR, utilitzi la contractació d’aquest bufet d’advocats i denunciï “una falta de imparcialitat en l’elecció del bufet i com una amenaça externa a la seva continuïtat al front del servei”. AGBAR a l’hora d’assessorar-se, i defensar els seus interessos, no ha escatimat en despeses i ha contractat al “top ten” dels bufets d’advocats de l’estat espanyol, Uria Menéndez, també podríem dir que la ciutadania amb aquesta contractació, veiem amenaçada la defensa d’un bé comú i un dret humà com és l’aigua, per interessos mercantilistes privats.

Faltaria més, que un Ajuntament democràtic no pogués elegir l’assessorament més eficient per defensar amb les màximes garanties un litigi com el que està provocant MINA-AGBAR, que compte, com hem citat abans, amb un assessorament poderós, i des de fa més de sis mesos està intentant confondre als nostres representants polítics amb els seus informes i la política de la por, condicionant la liquidació de la concessió amb amenaces de indemnitzacions astronòmiques o insinuant la pèrdua de drets històrics de l’Ajuntament com la captació directa d’aigua a Abrera, que la tenim atorgada fins el 2060.

S’hauria de recordar a tots els partits polítics representats a l’Ajuntament que AGBAR ha estat involucrada en el cas POKEMON, que afecta a nombrosos ajuntaments de Galícia i Astúries, i on ha estat acusada de malversació de fons públics, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, falsificació de documents públics i privats i associació il·lícita. Només per aquest motiu l’Ajuntament de Terrassa, si és que defensa un codi ètic de gestió, hauria de trencar qualsevol relació amb una organització empresarial com AGBAR, que segons diuen, literalment , les diligències del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo : “En numerosas ocasiones, sus responsables , siguiendo lo que parece constituir una política empresarial absolutamente jerarquizada , para lograr adjudicaciones de las administraciones Publicas realizaría presuntamente sobornos en sus distintas modalidades ( supuestas entregas de dinero, viajes, regalos , contratación de trabajadores…) que tienen como destino satisfacer los trabajos realizados por aquellos Funcionarios que bien directa o indirectamente han realizado actos para beneficiar a su empresa , o influenciado en los Funcionarios que forman parte de los órganos de contratación con la finalidad de obtener diferentes contratos con las administraciones y muy en especial con la local”.

Sobren més paraules i raons perquè Terrassa ,amb el lideratge dels seus representants polítics, es decideixin d’una vegada, per la gestió pública i directa del servei de l’aigua!

Carta de la Taula de l'Aigua a la ciutadania

CARTA A LA CIUTADANIA DE TERRASSA                                                       

Vei/na,

El proper 31 de desembre d'enguany finalitza la concessió de 75 anys que va atorgar l'Ajuntament a Mina d'Aigües de Terrassa pel subministrament de l'aigua potable a les nostres llars.

Aquest final obliga a l'Equip de Govern de l'Ajuntament a prendre una decisió que ha de complir amb el que determinen les actuals lleis respecte als serveis bàsics pels ciutadans, com és el cas de l'aigua.

Arran d'això, a l'any 2013, un grup de ciutadans ens vam constituir en plataforma ciutadana, que s'anomena la TAULA DE L'AIGUA. Aquest col·lectiu, després d'estudiar que és el que afavoreix més els interessos d'aquest SERVEI PÚBLIC BÀSIC PER A LA VIDA com es l'AIGUA, vam decidir lluitar per LA MUNICIPALITZACIÓ DE LA GESTIÓ DEL SERVEI.

Ho vam fer pel següent motius:

- L'Aigua és un bé bàsic per a la vida reconegut a l'ONU com un dret humà i es immoral que depengui de cap companya mercantil

- Volem pagar el cost just del servei, sense cap tipus de concepte de benefici empresarial.

- Volem assegurar que l'aigua arribi amb la màxima qualitat a l'aixeta de casa i deixar de comprar aigua al supermercat.

- Volem que els més d’1,5 milions de Euros de benefici anual que s'emporten els accionistes de Mina-AGBAR, reverteixi en la millora de les xarxes de subministrament d'aigua i de sanejament. Tenim 274 Km de canonades d’abastament obsoletes que s'han de substituir, també paguem des del pressupost de l'ajuntament uns 400 mil Euros a l'any pel manteniment de la xarxa de sanejament.

- Volem acabar amb el 25% de pèrdua d'aigua que hi ha en la xarxa de subministrament i que acabem pagant els ciutadans.

- Volem que cada ciutadà tingui dret a una quantitat d'aigua sense cap tipus de restricció ni tall de subministrament per motius d'emergència social.

- Volem una gestió neta i amb la mateixa transparència de l'aigua. Això només es possible si el servei depèn directament de l'ajuntament i amb control de la ciutadania.

Cal aclarir-te que les informacions que Mina-AGBAR està traient a certs mitjans de comunicació respecte a aspectes jurídics i econòmics de la relació d'ells amb l'ajuntament està malintencionadament expressada per confondre a l'opinió de la ciutadania.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

CARTA  A LA CIUDADANIA DE TERRASSA

Vecino/a,

El próximo 31 de diciembre de este año finaliza la concesión de 75 años que el ayuntamiento otorgó a Mina d'Aigües de Terrassa para el suministro del agua potable a nuestros hogares.

Este final obliga al equipo de gobierno del Ayuntamiento a tomar una decisión que debe cumplir con lo que determinan las actuales leyes respecto a los servicios básicos para los ciudadanos, como es el caso del agua.

A raíz de esto, en el año 2013, un grupo de ciudadanos nos constituimos en plataforma ciudadana, denominada TAULA DE L'AIGUA. Este colectivo, después de estudiar que es lo que favorece más los intereses de este SERVICIO PÚBLICO BÁSICO PARA LA VIDA como es el AGUA, decidimos luchar por la MUNICIPALIZACIÓN DE LA GESTIÓN DEL SERVICIO.

Lo hicimos por los siguientes motivos:

- El agua es un bien básico para la vida reconocido por la ONU como un derecho humano y es inmoral que dependa de ninguna compañia mercantil.

- Queremos pagar el coste justo del servicio, sin ningún tipo de concepto de beneficio empresarial.

- Queremos asegurar que el agua llegue con la máxima calidad al grifo de casa y así dejar de comprar el agua en el supermercado.

- Queremos que los más de 1,5 millones de Euros de beneficio anual que se llevan los accionistas de Mina-AGBAR revierta en la mejora de las redes de suministro de agua y de saneamiento. Tenemos 274 Km de canalizaciones de abastecimiento obsoletas que se deben substituir. También pagamos desde el presupuesto del Ayuntamiento unos 800 mil Euros al año por el mantenimiento de la red de saneamiento.

- Queremos acabar con el 25% de pérdida de agua que hay ren la red de suministro y que acabamos pagando los ciudadanos.

- Queremos que cada ciudadano tenga derecho a una cantidad de agua sin ningún tipo de restricción ni corte de suministro por motivos de emergéncia social.

- Queremos una gestión limpia y con la misma transparencia que tiene el agua. Eso solamente es posible si la gestión del servicio depende directamente del Ayuntamiento y con control de la ciudadanía.

Es preciso aclararte que las informaciones que Mina-AGBAR está publicando en ciertos medios de comunicación respecto a aspectos jurídicos y económicos de la relación de ellos con el Ayuntamiento está malintencionadamente expresada para confundir a la opinión de la ciudadanía.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

"Amb l'aigua no es mercadeja, tan sols cal gestionar-la".

http://www.ara.cat/suplements/emprenem/Rebut-daigua-nomes-Olesa-possible_0_1556244386.html

Rebut d’aigua un 30% més baix: només a Olesa és possible

L'any 1868 un cafeter, un capellà, un fabricant i quatre terratinents d’ Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) van marcar-se un objectiu: dur aigua potable a tots els habitatges del municipi en una època en què el tifus sacsejava el municipi. De seguida s’hi van afegir 140 veïns més i, amb una prèvia aportació d’entre 10 i 200 rals, van crear una entitat de copropietaris per aconseguir-ho: la Comunitat Minera Olesana. L’any 1993 es va reconvertir en cooperativa i actualment -gairebé 150 anys després de la seva fundació- la Comunitat és l ’única cooperativa d’aigües de l’Estat que abasteix un municipi sencer. Tots i cadascun dels 24.000 habitants d’Olesa en són socis, els rebuts són entre un 25% i un 35% més barats que els dels pobles del voltant i han aconseguit tenir la concessió del servei fins a l’any 2046. Una trajectòria insòlita que els ha donat bons resultats, però que no ha sigut gens fàcil.

“Vam començar comptant en rals, vam veure arribar les pessetes i, finalment, hem pogut conèixer l’euro”, explica Joan Arévalo, president de la Comunitat Minera Olesana. Malgrat que amb el pas dels anys la cooperativa ha vist créixer grans empreses d’aigua -com Sorea i Aigües de Barcelona- al seu voltant, sempre n’ha mantingut la concessió. ¿El secret? Esprémer al màxim els seus punts forts: “La proximitat, l’autogestió, l’aposta per la tecnologia punta i ser cooperativa”, explica Arévalo. Precisament, aquest mes de gener la cooperativa ha entrat a formar part del grup Clade, el principal grup empresarial cooperatiu de Catalunya, on també hi són Abacus i la Fundació Blanquerna.

“Tenim la gran sort que ens agrada arriscar-nos”, explica l’executiu. Des de la seva fundació, la cooperativa ha hagut d’anar adaptant la seva xarxa de captació, potabilització, tractament i distribució d’aigua als nous temps. I, per fer-ho, no s’han conformat a copiar els models existents. “Cada any reinvertim 350.000 euros en millores a la xarxa”, apunta Arévalo. Així, han posat en marxa sistemes pioners a Catalunya com el doble filtratge de l’aigua amb sorra i carbó actiu, una tecnologia que ja ha despertat l’interès d’altres companyies privades de dimensions molt superiors, com Aigües de Manresa, Aigües de Terrassa i Aigües de Castellbisbal.

De fet, la Comunitat Minera Olesana no només és referent en el vessant tecnològic, sinó que també ho és en el seu model empresarial: el cooperativista. En aquest sentit, l’empresa olesana ha servit d’inspiració per millorar el funcionament de la Federació de Cooperatives d’Aigua Potable de la Província de Buenos Aires, a l’Argentina, i tot just ara ha començat a despertar interès a casa nostra.

"Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l'aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la"

JOAN ARÉVALOPRESIDENT DE LA COMUNITAT MINERA OLESANA

En ple debat sobre la remunicipalització de l’aigua -abans del 2020 finalitzen una quarantena de concessions-, la Comunitat Minera Olesana ha vist l’oportunitat de contribuir a la creació de noves cooperatives d’aigües a Catalunya. “Ja hem parlat amb Sant Joan Despí, Ripollet i Terrassa per explicar-los com funcionem i recordar-los que el model cooperativista és un model d’èxit”, explica Arévalo. De fet, segons l’executiu, el futur passa inevitablement per la remunicipalització de l’aigua. “Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l’aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la”, reflexiona. Per a l’executiu, aquest és un dels arguments que han fet que molts municipis es plantegin no allargar les concessions a aquestes empreses.

L’empresa olesana té ara un nou repte: convertir-se també en una cooperativa elèctrica. De moment, ja subministra electricitat a 300 socis -a través de Factor Energia- i a llarg termini espera poder autogestionar-se. Si per les seves mans hi han passat rals, pessetes i euros, amb aquesta estratègia la cooperativa espera seguir sumant anys i, tal vegada, tornar a viure l’estrena d’una nova moneda.