En resposta a les crítiques de'n Salvador Cardús del dissabte 14 de maig al Diari Terrassa

Rèplica de l’article del senyor Salvador Cardús: “Allò que la Taula de l’Aigua no explica”. Primer de tot felicitar-lo senyor Cardús, ha tornat a emprar el mateix argument que en tots els seus articles sobre la situació de l’aigua a Terrassa, el factor ideològic, tot i el seu nivell d’estudis, amb conclusions numèriques a les que vostè mateix ha sabut arribar. No esperàvem menys de vostè, amb la ideologia que el caracteritza, ha fet un article d’opinió qüestionant els números de la infografia sobre la tarifa de l’aigua que la Taula de l’Aigua hem elaborat amb dades del Registre Mercantil i els informes de tarifes aportats per Mina. No sé si sap, que en altres ajuntaments, on la gestió és publica, només cal obrir la pàgina web respectiva i, per art de màgia, perdó, de transparència i control ciutadà, qualsevol persona pot disposar de tota la informació relativa als costos, ingressos, inversions, licitacions dels concursos d’obres de millora, sous de la plantilla... inclosos els dels directius, etc. Com a bon terrassenc i Cap Gros de l’any que és, li recomanaria que fes el mateix que les persones que hem constituït la Taula de l’Aigua a Terrassa i que, humilment, mirés una mica més enllà , i anés a altres poblacions, com Manresa, Mataró, Olesa, Prat del Llobregat, Montornès, tal com hem fet nosaltres, i veiés, amb els seus propis ulls, com la gestió pública és sinònim de transparència, eficiència i sobretot garant d’un dret humà com és l’aigua. És possible que en algun dels punts no hàgim afinat del tot, però això pot ser conseqüència de la informació opaca que ha comportat la gestió privada de Mina durant 75 anys, cosa que sembla que a vostè, que a més de sociòleg, és també economista, professor de la UAB, periodista i tertulià professional, també l'ha fet arribar a la conclusió que, com a mínim 2,63 milions d’€ ens els podríem estalviar amb la gestió publica... benvingut! Més endavant, en el seu article, posa les mans al foc per Mina-Agbar, defensant l’experiència acumulada i l’eficiència d’aquesta empresa, però ignorant, deliberadament, que això s’ha produït gràcies als 75 anys de concessió, a les tarifes i als importants guanys que li han permès acumular patrimoni i coneixement amb els diners de tota la ciutadania. Com a exemple d’això, i com a dada objectiva, li hem de dir que a partir de l’any 1995 els beneficis de Mina van passar del 6% al 10%, triplicant els beneficis respecte l’any anterior, quan en el seu inici era una empresa sense ànim de lucre. Li volem recordar que, per acord de la Junta de portaveus de l’Ajuntament, el personal de Mina adscrit a Terrassa serà subrogat, amb la qual cosa, aquesta experiència acumulada quedarà garantida. Fa mal de dir, però a vostè, els directius de Mina-Agbar, l’han assessorat malament. Com pot argumentar que l’aigua ens costarà més cara amb la gestió pública, associant indemnitzacions milionàries a la liquidació de la concessió, quan l’informe de l’Ajuntament deixa molt clar que el cost com a màxim serà de 1,83 milions d’€, i que molt possiblement es podrà arribar molt a prop del cost zero, ja que el contracte de la concessió que es va firmar entre l’Ajuntament i Mina es va fixar en aquests termes. Afegir que els increments de les tarifes de l’aigua, en els últims tretze anys, ha estat d’un 63,6 %, una mitjana de 4,8 % anual, i en canvi l’IPC de Catalunya, només va ésser d’un 29,8 %. Per tant, vam pagar un sobrecost del 33,8 %. La gestió de Mina està controlada en l’actualitat pel grup empresarial AGBAR, que té la majoria de les accions. Li volem recordar que aquest grup empresarial és el mateix que ha estat imputat per tràfic d’influències en l’AUTO del 28/07/15 del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo en el cas POKEMON, de la seva filial AQUAGEST, 100 % AGBAR, que afecta a les Comunitats Autònomes de Galícia i Astúries, i en les diligències prèvies l’acusa d’associació il·lícita, i tràfic d’influències per aconseguir concessions de forma il·legal en molts ajuntaments d’aquestes dues Comunitats. Com pot donar suport a Mina-Agbar, acceptant- li com a bones les propostes “desinteressades” de renovació de la “seva” concessió, o la creació d’una Empresa Mixta, sense concurs públic, saltant-se els preceptes legals, per un període de 25 o 50 anys més; a l’estil del que ha fet a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) declarada nul·la pel TSJC per la seva adjudicació a dit, afirmant que, ara sí, després de 75 anys de fer el contrari, durà a terme una gestió amb control i transparència pública? Com pot insinuar que la Taula de l’Aigua ha d’assumir uns costos en el Pressupost municipal, en base a mentides, dades falses i utilitzant la política de la por? Com pot menysprear el treball desinteressat de les persones de la Taula en la defensa d’un dret essencial per a una vida digna, com és l’aigua, i erigir-se des del seu púlpit, superb, tragicòmic, amb ofenses a aquesta modesta plataforma ciutadana, mentre no és capaç de reclamar a la poderosa Mina- Agbar el botí de guerra d’aquests 75 anys de guanys incontrolats i il·legítims? Quan un senyor il·lustrat com vostè es veu obligat a fer aquesta mena d’articles d’opinió es converteix, de facto, en clar defensor dels interessos dels accionistes de Mina-Agbar, i en cap cas, en defensor del bé comú i dels interessos de la ciutadania, això senyor Salvador si és un posicionament ideològic, de fet l’animem a sortir del seu habitual argument, per a què n’empri altres amb més de rigor. Santi Aragonés, i el suport de la resta de membres de la Taula de l’Aigua.

El que el rebut de l'Aigua no explica - Desmontant la tarifa de Mina de Terrassa

Jornada dia 8 abril amb Fernando Urruticoechea

Jornada introductòria al Taller(dia 8 abril 2016)


"Es urgente que los ayuntamientos del cambio modifiquen su Presupuesto incluyendo costes e ingresos del agua y que fiscalicen tarifas, tasas y recibos ya".

"La conclusión de mis jornadas sobre el agua en el AMB es la indefensión de la ciudadanía y la existencia de delitos en la gestión del agua".

El Patriarcat de Mina versus Ajuntament de Terrassa

L’actitud de denuncia i coacció constant que està utilitzant la empresa MINA-AGBAR contra l’ acord del Ple de l’Ajuntament de Terrassa sobre l’increment de les tarifes de l’aigua i en contra del nomenament del Comissionat de l’aigua, senyor Joan Gaya, està demostrant que amb una empresa així no es pot fer cap tracte.

Després de més de 75 anys de gestió privada de l’aigua a la nostra ciutat, per part de MINA , amb AGBAR com a màxim accionista, no és de rebut les males maneres en que la concessionària està afrontant la liquidació d’un servei de titularitat pública i està demostrant que no es pot “confiar” la gestió d’un bé comú com és l’aigua als interessos mercantilistes d’una empresa privada amb ànim de lucre.

Al senyor Armenter li tindria que caure la cara de vergonya, d’acusar a un Ajuntament que en defensa dels interessos col·lectius de la ciutadania , hagi optat per assessorar-se per un dels despatxos més especialitzats en l’àmbit dels drets de l’aigua, al marge del tipus de clients públics o privats, que hagin defensat en un litigi.

És vergonyós que el senyor Armenter, Director de MINA –AGBAR, utilitzi la contractació d’aquest bufet d’advocats i denunciï “una falta de imparcialitat en l’elecció del bufet i com una amenaça externa a la seva continuïtat al front del servei”. AGBAR a l’hora d’assessorar-se, i defensar els seus interessos, no ha escatimat en despeses i ha contractat al “top ten” dels bufets d’advocats de l’estat espanyol, Uria Menéndez, també podríem dir que la ciutadania amb aquesta contractació, veiem amenaçada la defensa d’un bé comú i un dret humà com és l’aigua, per interessos mercantilistes privats.

Faltaria més, que un Ajuntament democràtic no pogués elegir l’assessorament més eficient per defensar amb les màximes garanties un litigi com el que està provocant MINA-AGBAR, que compte, com hem citat abans, amb un assessorament poderós, i des de fa més de sis mesos està intentant confondre als nostres representants polítics amb els seus informes i la política de la por, condicionant la liquidació de la concessió amb amenaces de indemnitzacions astronòmiques o insinuant la pèrdua de drets històrics de l’Ajuntament com la captació directa d’aigua a Abrera, que la tenim atorgada fins el 2060.

S’hauria de recordar a tots els partits polítics representats a l’Ajuntament que AGBAR ha estat involucrada en el cas POKEMON, que afecta a nombrosos ajuntaments de Galícia i Astúries, i on ha estat acusada de malversació de fons públics, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, falsificació de documents públics i privats i associació il·lícita. Només per aquest motiu l’Ajuntament de Terrassa, si és que defensa un codi ètic de gestió, hauria de trencar qualsevol relació amb una organització empresarial com AGBAR, que segons diuen, literalment , les diligències del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo : “En numerosas ocasiones, sus responsables , siguiendo lo que parece constituir una política empresarial absolutamente jerarquizada , para lograr adjudicaciones de las administraciones Publicas realizaría presuntamente sobornos en sus distintas modalidades ( supuestas entregas de dinero, viajes, regalos , contratación de trabajadores…) que tienen como destino satisfacer los trabajos realizados por aquellos Funcionarios que bien directa o indirectamente han realizado actos para beneficiar a su empresa , o influenciado en los Funcionarios que forman parte de los órganos de contratación con la finalidad de obtener diferentes contratos con las administraciones y muy en especial con la local”.

Sobren més paraules i raons perquè Terrassa ,amb el lideratge dels seus representants polítics, es decideixin d’una vegada, per la gestió pública i directa del servei de l’aigua!

Carta de la Taula de l'Aigua a la ciutadania

CARTA A LA CIUTADANIA DE TERRASSA                                                       

Vei/na,

El proper 31 de desembre d'enguany finalitza la concessió de 75 anys que va atorgar l'Ajuntament a Mina d'Aigües de Terrassa pel subministrament de l'aigua potable a les nostres llars.

Aquest final obliga a l'Equip de Govern de l'Ajuntament a prendre una decisió que ha de complir amb el que determinen les actuals lleis respecte als serveis bàsics pels ciutadans, com és el cas de l'aigua.

Arran d'això, a l'any 2013, un grup de ciutadans ens vam constituir en plataforma ciutadana, que s'anomena la TAULA DE L'AIGUA. Aquest col·lectiu, després d'estudiar que és el que afavoreix més els interessos d'aquest SERVEI PÚBLIC BÀSIC PER A LA VIDA com es l'AIGUA, vam decidir lluitar per LA MUNICIPALITZACIÓ DE LA GESTIÓ DEL SERVEI.

Ho vam fer pel següent motius:

- L'Aigua és un bé bàsic per a la vida reconegut a l'ONU com un dret humà i es immoral que depengui de cap companya mercantil

- Volem pagar el cost just del servei, sense cap tipus de concepte de benefici empresarial.

- Volem assegurar que l'aigua arribi amb la màxima qualitat a l'aixeta de casa i deixar de comprar aigua al supermercat.

- Volem que els més d’1,5 milions de Euros de benefici anual que s'emporten els accionistes de Mina-AGBAR, reverteixi en la millora de les xarxes de subministrament d'aigua i de sanejament. Tenim 274 Km de canonades d’abastament obsoletes que s'han de substituir, també paguem des del pressupost de l'ajuntament uns 400 mil Euros a l'any pel manteniment de la xarxa de sanejament.

- Volem acabar amb el 25% de pèrdua d'aigua que hi ha en la xarxa de subministrament i que acabem pagant els ciutadans.

- Volem que cada ciutadà tingui dret a una quantitat d'aigua sense cap tipus de restricció ni tall de subministrament per motius d'emergència social.

- Volem una gestió neta i amb la mateixa transparència de l'aigua. Això només es possible si el servei depèn directament de l'ajuntament i amb control de la ciutadania.

Cal aclarir-te que les informacions que Mina-AGBAR està traient a certs mitjans de comunicació respecte a aspectes jurídics i econòmics de la relació d'ells amb l'ajuntament està malintencionadament expressada per confondre a l'opinió de la ciutadania.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

CARTA  A LA CIUDADANIA DE TERRASSA

Vecino/a,

El próximo 31 de diciembre de este año finaliza la concesión de 75 años que el ayuntamiento otorgó a Mina d'Aigües de Terrassa para el suministro del agua potable a nuestros hogares.

Este final obliga al equipo de gobierno del Ayuntamiento a tomar una decisión que debe cumplir con lo que determinan las actuales leyes respecto a los servicios básicos para los ciudadanos, como es el caso del agua.

A raíz de esto, en el año 2013, un grupo de ciudadanos nos constituimos en plataforma ciudadana, denominada TAULA DE L'AIGUA. Este colectivo, después de estudiar que es lo que favorece más los intereses de este SERVICIO PÚBLICO BÁSICO PARA LA VIDA como es el AGUA, decidimos luchar por la MUNICIPALIZACIÓN DE LA GESTIÓN DEL SERVICIO.

Lo hicimos por los siguientes motivos:

- El agua es un bien básico para la vida reconocido por la ONU como un derecho humano y es inmoral que dependa de ninguna compañia mercantil.

- Queremos pagar el coste justo del servicio, sin ningún tipo de concepto de beneficio empresarial.

- Queremos asegurar que el agua llegue con la máxima calidad al grifo de casa y así dejar de comprar el agua en el supermercado.

- Queremos que los más de 1,5 millones de Euros de beneficio anual que se llevan los accionistas de Mina-AGBAR revierta en la mejora de las redes de suministro de agua y de saneamiento. Tenemos 274 Km de canalizaciones de abastecimiento obsoletas que se deben substituir. También pagamos desde el presupuesto del Ayuntamiento unos 800 mil Euros al año por el mantenimiento de la red de saneamiento.

- Queremos acabar con el 25% de pérdida de agua que hay ren la red de suministro y que acabamos pagando los ciudadanos.

- Queremos que cada ciudadano tenga derecho a una cantidad de agua sin ningún tipo de restricción ni corte de suministro por motivos de emergéncia social.

- Queremos una gestión limpia y con la misma transparencia que tiene el agua. Eso solamente es posible si la gestión del servicio depende directamente del Ayuntamiento y con control de la ciudadanía.

Es preciso aclararte que las informaciones que Mina-AGBAR está publicando en ciertos medios de comunicación respecto a aspectos jurídicos y económicos de la relación de ellos con el Ayuntamiento está malintencionadamente expresada para confundir a la opinión de la ciudadanía.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

"Amb l'aigua no es mercadeja, tan sols cal gestionar-la".

http://www.ara.cat/suplements/emprenem/Rebut-daigua-nomes-Olesa-possible_0_1556244386.html

Rebut d’aigua un 30% més baix: només a Olesa és possible

L'any 1868 un cafeter, un capellà, un fabricant i quatre terratinents d’ Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) van marcar-se un objectiu: dur aigua potable a tots els habitatges del municipi en una època en què el tifus sacsejava el municipi. De seguida s’hi van afegir 140 veïns més i, amb una prèvia aportació d’entre 10 i 200 rals, van crear una entitat de copropietaris per aconseguir-ho: la Comunitat Minera Olesana. L’any 1993 es va reconvertir en cooperativa i actualment -gairebé 150 anys després de la seva fundació- la Comunitat és l ’única cooperativa d’aigües de l’Estat que abasteix un municipi sencer. Tots i cadascun dels 24.000 habitants d’Olesa en són socis, els rebuts són entre un 25% i un 35% més barats que els dels pobles del voltant i han aconseguit tenir la concessió del servei fins a l’any 2046. Una trajectòria insòlita que els ha donat bons resultats, però que no ha sigut gens fàcil.

“Vam començar comptant en rals, vam veure arribar les pessetes i, finalment, hem pogut conèixer l’euro”, explica Joan Arévalo, president de la Comunitat Minera Olesana. Malgrat que amb el pas dels anys la cooperativa ha vist créixer grans empreses d’aigua -com Sorea i Aigües de Barcelona- al seu voltant, sempre n’ha mantingut la concessió. ¿El secret? Esprémer al màxim els seus punts forts: “La proximitat, l’autogestió, l’aposta per la tecnologia punta i ser cooperativa”, explica Arévalo. Precisament, aquest mes de gener la cooperativa ha entrat a formar part del grup Clade, el principal grup empresarial cooperatiu de Catalunya, on també hi són Abacus i la Fundació Blanquerna.

“Tenim la gran sort que ens agrada arriscar-nos”, explica l’executiu. Des de la seva fundació, la cooperativa ha hagut d’anar adaptant la seva xarxa de captació, potabilització, tractament i distribució d’aigua als nous temps. I, per fer-ho, no s’han conformat a copiar els models existents. “Cada any reinvertim 350.000 euros en millores a la xarxa”, apunta Arévalo. Així, han posat en marxa sistemes pioners a Catalunya com el doble filtratge de l’aigua amb sorra i carbó actiu, una tecnologia que ja ha despertat l’interès d’altres companyies privades de dimensions molt superiors, com Aigües de Manresa, Aigües de Terrassa i Aigües de Castellbisbal.

De fet, la Comunitat Minera Olesana no només és referent en el vessant tecnològic, sinó que també ho és en el seu model empresarial: el cooperativista. En aquest sentit, l’empresa olesana ha servit d’inspiració per millorar el funcionament de la Federació de Cooperatives d’Aigua Potable de la Província de Buenos Aires, a l’Argentina, i tot just ara ha començat a despertar interès a casa nostra.

"Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l'aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la"

JOAN ARÉVALOPRESIDENT DE LA COMUNITAT MINERA OLESANA

En ple debat sobre la remunicipalització de l’aigua -abans del 2020 finalitzen una quarantena de concessions-, la Comunitat Minera Olesana ha vist l’oportunitat de contribuir a la creació de noves cooperatives d’aigües a Catalunya. “Ja hem parlat amb Sant Joan Despí, Ripollet i Terrassa per explicar-los com funcionem i recordar-los que el model cooperativista és un model d’èxit”, explica Arévalo. De fet, segons l’executiu, el futur passa inevitablement per la remunicipalització de l’aigua. “Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l’aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la”, reflexiona. Per a l’executiu, aquest és un dels arguments que han fet que molts municipis es plantegin no allargar les concessions a aquestes empreses.

L’empresa olesana té ara un nou repte: convertir-se també en una cooperativa elèctrica. De moment, ja subministra electricitat a 300 socis -a través de Factor Energia- i a llarg termini espera poder autogestionar-se. Si per les seves mans hi han passat rals, pessetes i euros, amb aquesta estratègia la cooperativa espera seguir sumant anys i, tal vegada, tornar a viure l’estrena d’una nova moneda.

Comentari del film(per Emili Díaz):

 

TAMBIÉN LA LLUVIA

 

         Iciar Bollaín, amb pas ferm i el ritme que ella mateixa s’exigeix, va llaurant una carrera tan sòlida com coherent. En aquest el seu cinquè llargmetratge s’aparta d’un cinema bolcat sobre els problemes de les dones, des de una perspectiva de gènere, però roman fidel al compromís amb els conflictes del nostre temps. Més concretament, aquest compromís es manifesta amb la frase de Milan Kundera que subjau a aquesta valuosa proposta titulada “També la pluja”. <<La lluita contra el poder es la lluita de la memòria contra l’oblit>>.

En aquest cas, el guió es del seu marit, Paul Laverty  -a qui va conèixer en el rodatge de “La canción de Carla”, a l’Amèrica Central-, dirigida per Ken Loach, aquest director Ken Loach te com a guionista habitual de quasi tots els seus films a Paul Laverty, doncs com deia aquest guió li ve bé per mostrar la seva sensibilitat cap el continent germà,  i així aconseguir crec! La seva pel·lícula més ambiciosa i més universal, un títol que revela una maduresa més que notable en el maneig de materials variats, i confirma el mestratge de la cineasta madrilenya, a qui podem considerar una de les millors directores/ors del cine espanyol en actiu.

         Aquest film, compte les vicissituds d’un equip de rodatge en Cochabamba (Bolívia) l’any 2000 mentre la ciutat viu una <<guerra de l’aigua>> per la privatització d’aquest recurs i els preus prohibitius que, en la pràctica impedeixen l’accés de la població a un bé tan elemental i bàsic per viure. Els cineastes liderats pel productor Costa (Luis Tosar) i el director Sebastián (Gael Garcia Bernal), es plantegen la reconstrucció d’episodis de l’arribada de Colom i els enfrontaments entre els conqueridors i alguns membres de l’església (els dominics Bartolomé de las Casas i Antonio Montesinos) que intenten posar fre a les exigències de servitud i vassallatge i també a la violència desplegada per aconseguir-ho.

Quan un dels actors indígenes Juan Carlos Aduviri (Daniel/Hetuey)  es veu compromès fora del plató en aquesta guerra de l’aigua, l’equip es posa a tremolar, perquè sense aquest actor la pel·lícula sobre Colom se’n va a norris. Cada vegada més implicats en els problemes dels bolivians, els cineastes forans veuen revalidar les motivacions inicials per poder mostrar al món la actitud de lluita per els drets humans dels indígenes  que en el segle XVI varen liderar aquells frares dominics. 

 

         El paral·lelisme entre l’actitud de Colom i el poder monàrquic dels conqueridors arribats al Nou Món,  i el neocolonialisme dels cineastes que cerquen localitzacions i extres barats per rodar la seva pel·lícula al marge dels interessos i dels problemes dels llatinoamericans està perfectament ensamblat i recorre tota l’història en una eficient dialèctica. No es detalla massa l’argument de la pel·lícula històrica, cal només algunes dades que descriuen amb eloqüència el tema de fons com és:  el sotmetiment dels indis al poder polític i religiós i la seva explotació econòmica amb l’impost d’un cascavell d’or, i les conseqüències de la rebel·lió amb la defensa dels drets dels indis  com a éssers humans.  En el present, l’arrogància del productor parlant amb anglès sobre les seves manipulacions –i creien que no l’entenien-  va diluint-se a mesura que es va comprometen amb la sort de Daniel/Hetuey i de la seva filla, sobre tot quan la nena ha de ser traslladada al hospital.

 

         Com en les grans històries,  els personatges van evolucionant i, de fet, canvien els papers radicalment: El productor (Costa) experimenta una transformació que va des de la seva prepotència inicial fins arriscar la seva vida i la pròpia pel·lícula per salvar a la nena, mentre que el més conscienciat Sebastian (director) acaba tenallat i dominat per la por i per l’instint de supervivència. De la mateixa manera, l’actor Carlos Santos (Alberto) que interpreta el paper de Bartolomé de las Casas, resulta ser el més egoista, mentre que l’actor (Antón) vividor i alcohòlic que fa de Cristòfol Colom (Karra Elejalde) tira del grup per no abandonar ni al extres bolivians ni tampoc el rodatge.

 

         El diàleg realitat-ficció, passat-present, ideals-compromís.... troba una feliç fórmula en el <<cine en el cine>> que explora a fons aquest diàleg amb múltiples referències i també la reflexió estructural de que la càmera suposa una actitud voyeurista, un còmode espectacle o inclús un canvi de la realitat. En algun moment hi ha tres nivells de referència: el passat del segle XVI filmat per l’equip de rodatge, el present del making of del rodatge i la realitat vista per els espectadors que som nosaltres. La directora és molt conscient  del privilegi que suposa posar-se darrera una càmera i fins i tot tenir la professió de cineasta, que li permet comprar extres a dos dòlars diaris, així també, per altre banda, interpel·la a l’autoritat de la ciutat que te que reprimir les protestes populars que s’han desencadenat per la “guerra de l’aigua”. Per aquest motiu, a l’hora de la veritat, la realitat s’imposa amb tanta força que fins i tot cal treure d’enmig la càmera, com fa Costa donant un cop de mà a la que utilitza Maria, l’encarregada del making of: a fi de comptes com va deixar dit André Bazin, “no és pot filmar ni l’amor ni la mort.. I tots dos estan massa a prop quan Costa s’enfronta als soldats per salvar a la filla de Daniel.

 

         Un moment d’alta càrrega simbòlica és quan la càmera s’obra i enfoca un Crist/Creu en el cel que –segons interessi a uns o a altres- ve com Senyor del Món a sotmetre als infidels, legitimació espiritual de la depredació, o, per el contrari, a implicar-se en la sort i destí dels humans. El transfons de la prototeologia de la alliberació de Bartolomé de las Casas també té actualitat, el mateix que el revers de la gesta colombina que suposa obligar als indis a l’impost de l’or i perseguir-los com gossos i fins i tot cremar-los vius si és rebel·len. Però cal destacar que la revisió de la dominació dels colonitzadors en el segle XVI al fil de la guerra de l’aigua és, també, l’ocasió per revisar les actituds actuals de compromís amb les injustícies.

 

         Els personatges de Costa i Sebastián (productor i director respectivament) exemplifiquen trajectòries paradoxals i molt reals de formes d’inserir-se en el món i en concret, de situar-se o posicionar-se davant les desigualtats internacionals i els conflictes que això genera. Tot plegat porta a “También la lluvia” a una reflexió sobre el poder, fet que proporciona a la cinta major universalitat: poder polític-militar per imposar un rei o un règim de vassallatge (cas espanyol) o contrapoder religiós per deslegitimar-lo, poder del poble bolivià per evitar la privatització de l’aigua, poder econòmic dels cineastes per filmar la seva història i, també poder de la càmera per ser testimoni d’aquesta filmació o de les protestes. Cine històric, religiós, drama social.... Són variats els diferents registres o “palos” que toca Iciar Bollain amb rigor i gràcia, potser no és una pel·lícula rodona, però es cine del gran, molt ben escrit i rodat, convincent, compromès i honest i això ja es molt.