Carta de la Taula de l'Aigua a la ciutadania

CARTA A LA CIUTADANIA DE TERRASSA                                                       

Vei/na,

El proper 31 de desembre d'enguany finalitza la concessió de 75 anys que va atorgar l'Ajuntament a Mina d'Aigües de Terrassa pel subministrament de l'aigua potable a les nostres llars.

Aquest final obliga a l'Equip de Govern de l'Ajuntament a prendre una decisió que ha de complir amb el que determinen les actuals lleis respecte als serveis bàsics pels ciutadans, com és el cas de l'aigua.

Arran d'això, a l'any 2013, un grup de ciutadans ens vam constituir en plataforma ciutadana, que s'anomena la TAULA DE L'AIGUA. Aquest col·lectiu, després d'estudiar que és el que afavoreix més els interessos d'aquest SERVEI PÚBLIC BÀSIC PER A LA VIDA com es l'AIGUA, vam decidir lluitar per LA MUNICIPALITZACIÓ DE LA GESTIÓ DEL SERVEI.

Ho vam fer pel següent motius:

- L'Aigua és un bé bàsic per a la vida reconegut a l'ONU com un dret humà i es immoral que depengui de cap companya mercantil

- Volem pagar el cost just del servei, sense cap tipus de concepte de benefici empresarial.

- Volem assegurar que l'aigua arribi amb la màxima qualitat a l'aixeta de casa i deixar de comprar aigua al supermercat.

- Volem que els més d’1,5 milions de Euros de benefici anual que s'emporten els accionistes de Mina-AGBAR, reverteixi en la millora de les xarxes de subministrament d'aigua i de sanejament. Tenim 274 Km de canonades d’abastament obsoletes que s'han de substituir, també paguem des del pressupost de l'ajuntament uns 400 mil Euros a l'any pel manteniment de la xarxa de sanejament.

- Volem acabar amb el 25% de pèrdua d'aigua que hi ha en la xarxa de subministrament i que acabem pagant els ciutadans.

- Volem que cada ciutadà tingui dret a una quantitat d'aigua sense cap tipus de restricció ni tall de subministrament per motius d'emergència social.

- Volem una gestió neta i amb la mateixa transparència de l'aigua. Això només es possible si el servei depèn directament de l'ajuntament i amb control de la ciutadania.

Cal aclarir-te que les informacions que Mina-AGBAR està traient a certs mitjans de comunicació respecte a aspectes jurídics i econòmics de la relació d'ells amb l'ajuntament està malintencionadament expressada per confondre a l'opinió de la ciutadania.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

CARTA  A LA CIUDADANIA DE TERRASSA

Vecino/a,

El próximo 31 de diciembre de este año finaliza la concesión de 75 años que el ayuntamiento otorgó a Mina d'Aigües de Terrassa para el suministro del agua potable a nuestros hogares.

Este final obliga al equipo de gobierno del Ayuntamiento a tomar una decisión que debe cumplir con lo que determinan las actuales leyes respecto a los servicios básicos para los ciudadanos, como es el caso del agua.

A raíz de esto, en el año 2013, un grupo de ciudadanos nos constituimos en plataforma ciudadana, denominada TAULA DE L'AIGUA. Este colectivo, después de estudiar que es lo que favorece más los intereses de este SERVICIO PÚBLICO BÁSICO PARA LA VIDA como es el AGUA, decidimos luchar por la MUNICIPALIZACIÓN DE LA GESTIÓN DEL SERVICIO.

Lo hicimos por los siguientes motivos:

- El agua es un bien básico para la vida reconocido por la ONU como un derecho humano y es inmoral que dependa de ninguna compañia mercantil.

- Queremos pagar el coste justo del servicio, sin ningún tipo de concepto de beneficio empresarial.

- Queremos asegurar que el agua llegue con la máxima calidad al grifo de casa y así dejar de comprar el agua en el supermercado.

- Queremos que los más de 1,5 millones de Euros de beneficio anual que se llevan los accionistas de Mina-AGBAR revierta en la mejora de las redes de suministro de agua y de saneamiento. Tenemos 274 Km de canalizaciones de abastecimiento obsoletas que se deben substituir. También pagamos desde el presupuesto del Ayuntamiento unos 800 mil Euros al año por el mantenimiento de la red de saneamiento.

- Queremos acabar con el 25% de pérdida de agua que hay ren la red de suministro y que acabamos pagando los ciudadanos.

- Queremos que cada ciudadano tenga derecho a una cantidad de agua sin ningún tipo de restricción ni corte de suministro por motivos de emergéncia social.

- Queremos una gestión limpia y con la misma transparencia que tiene el agua. Eso solamente es posible si la gestión del servicio depende directamente del Ayuntamiento y con control de la ciudadanía.

Es preciso aclararte que las informaciones que Mina-AGBAR está publicando en ciertos medios de comunicación respecto a aspectos jurídicos y económicos de la relación de ellos con el Ayuntamiento está malintencionadamente expresada para confundir a la opinión de la ciudadanía.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

"Amb l'aigua no es mercadeja, tan sols cal gestionar-la".

http://www.ara.cat/suplements/emprenem/Rebut-daigua-nomes-Olesa-possible_0_1556244386.html

Rebut d’aigua un 30% més baix: només a Olesa és possible

L'any 1868 un cafeter, un capellà, un fabricant i quatre terratinents d’ Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) van marcar-se un objectiu: dur aigua potable a tots els habitatges del municipi en una època en què el tifus sacsejava el municipi. De seguida s’hi van afegir 140 veïns més i, amb una prèvia aportació d’entre 10 i 200 rals, van crear una entitat de copropietaris per aconseguir-ho: la Comunitat Minera Olesana. L’any 1993 es va reconvertir en cooperativa i actualment -gairebé 150 anys després de la seva fundació- la Comunitat és l ’única cooperativa d’aigües de l’Estat que abasteix un municipi sencer. Tots i cadascun dels 24.000 habitants d’Olesa en són socis, els rebuts són entre un 25% i un 35% més barats que els dels pobles del voltant i han aconseguit tenir la concessió del servei fins a l’any 2046. Una trajectòria insòlita que els ha donat bons resultats, però que no ha sigut gens fàcil.

“Vam començar comptant en rals, vam veure arribar les pessetes i, finalment, hem pogut conèixer l’euro”, explica Joan Arévalo, president de la Comunitat Minera Olesana. Malgrat que amb el pas dels anys la cooperativa ha vist créixer grans empreses d’aigua -com Sorea i Aigües de Barcelona- al seu voltant, sempre n’ha mantingut la concessió. ¿El secret? Esprémer al màxim els seus punts forts: “La proximitat, l’autogestió, l’aposta per la tecnologia punta i ser cooperativa”, explica Arévalo. Precisament, aquest mes de gener la cooperativa ha entrat a formar part del grup Clade, el principal grup empresarial cooperatiu de Catalunya, on també hi són Abacus i la Fundació Blanquerna.

“Tenim la gran sort que ens agrada arriscar-nos”, explica l’executiu. Des de la seva fundació, la cooperativa ha hagut d’anar adaptant la seva xarxa de captació, potabilització, tractament i distribució d’aigua als nous temps. I, per fer-ho, no s’han conformat a copiar els models existents. “Cada any reinvertim 350.000 euros en millores a la xarxa”, apunta Arévalo. Així, han posat en marxa sistemes pioners a Catalunya com el doble filtratge de l’aigua amb sorra i carbó actiu, una tecnologia que ja ha despertat l’interès d’altres companyies privades de dimensions molt superiors, com Aigües de Manresa, Aigües de Terrassa i Aigües de Castellbisbal.

De fet, la Comunitat Minera Olesana no només és referent en el vessant tecnològic, sinó que també ho és en el seu model empresarial: el cooperativista. En aquest sentit, l’empresa olesana ha servit d’inspiració per millorar el funcionament de la Federació de Cooperatives d’Aigua Potable de la Província de Buenos Aires, a l’Argentina, i tot just ara ha començat a despertar interès a casa nostra.

"Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l'aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la"

JOAN ARÉVALOPRESIDENT DE LA COMUNITAT MINERA OLESANA

En ple debat sobre la remunicipalització de l’aigua -abans del 2020 finalitzen una quarantena de concessions-, la Comunitat Minera Olesana ha vist l’oportunitat de contribuir a la creació de noves cooperatives d’aigües a Catalunya. “Ja hem parlat amb Sant Joan Despí, Ripollet i Terrassa per explicar-los com funcionem i recordar-los que el model cooperativista és un model d’èxit”, explica Arévalo. De fet, segons l’executiu, el futur passa inevitablement per la remunicipalització de l’aigua. “Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l’aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la”, reflexiona. Per a l’executiu, aquest és un dels arguments que han fet que molts municipis es plantegin no allargar les concessions a aquestes empreses.

L’empresa olesana té ara un nou repte: convertir-se també en una cooperativa elèctrica. De moment, ja subministra electricitat a 300 socis -a través de Factor Energia- i a llarg termini espera poder autogestionar-se. Si per les seves mans hi han passat rals, pessetes i euros, amb aquesta estratègia la cooperativa espera seguir sumant anys i, tal vegada, tornar a viure l’estrena d’una nova moneda.

Comentari del film(per Emili Díaz):

 

TAMBIÉN LA LLUVIA

 

         Iciar Bollaín, amb pas ferm i el ritme que ella mateixa s’exigeix, va llaurant una carrera tan sòlida com coherent. En aquest el seu cinquè llargmetratge s’aparta d’un cinema bolcat sobre els problemes de les dones, des de una perspectiva de gènere, però roman fidel al compromís amb els conflictes del nostre temps. Més concretament, aquest compromís es manifesta amb la frase de Milan Kundera que subjau a aquesta valuosa proposta titulada “També la pluja”. <<La lluita contra el poder es la lluita de la memòria contra l’oblit>>.

En aquest cas, el guió es del seu marit, Paul Laverty  -a qui va conèixer en el rodatge de “La canción de Carla”, a l’Amèrica Central-, dirigida per Ken Loach, aquest director Ken Loach te com a guionista habitual de quasi tots els seus films a Paul Laverty, doncs com deia aquest guió li ve bé per mostrar la seva sensibilitat cap el continent germà,  i així aconseguir crec! La seva pel·lícula més ambiciosa i més universal, un títol que revela una maduresa més que notable en el maneig de materials variats, i confirma el mestratge de la cineasta madrilenya, a qui podem considerar una de les millors directores/ors del cine espanyol en actiu.

         Aquest film, compte les vicissituds d’un equip de rodatge en Cochabamba (Bolívia) l’any 2000 mentre la ciutat viu una <<guerra de l’aigua>> per la privatització d’aquest recurs i els preus prohibitius que, en la pràctica impedeixen l’accés de la població a un bé tan elemental i bàsic per viure. Els cineastes liderats pel productor Costa (Luis Tosar) i el director Sebastián (Gael Garcia Bernal), es plantegen la reconstrucció d’episodis de l’arribada de Colom i els enfrontaments entre els conqueridors i alguns membres de l’església (els dominics Bartolomé de las Casas i Antonio Montesinos) que intenten posar fre a les exigències de servitud i vassallatge i també a la violència desplegada per aconseguir-ho.

Quan un dels actors indígenes Juan Carlos Aduviri (Daniel/Hetuey)  es veu compromès fora del plató en aquesta guerra de l’aigua, l’equip es posa a tremolar, perquè sense aquest actor la pel·lícula sobre Colom se’n va a norris. Cada vegada més implicats en els problemes dels bolivians, els cineastes forans veuen revalidar les motivacions inicials per poder mostrar al món la actitud de lluita per els drets humans dels indígenes  que en el segle XVI varen liderar aquells frares dominics. 

 

         El paral·lelisme entre l’actitud de Colom i el poder monàrquic dels conqueridors arribats al Nou Món,  i el neocolonialisme dels cineastes que cerquen localitzacions i extres barats per rodar la seva pel·lícula al marge dels interessos i dels problemes dels llatinoamericans està perfectament ensamblat i recorre tota l’història en una eficient dialèctica. No es detalla massa l’argument de la pel·lícula històrica, cal només algunes dades que descriuen amb eloqüència el tema de fons com és:  el sotmetiment dels indis al poder polític i religiós i la seva explotació econòmica amb l’impost d’un cascavell d’or, i les conseqüències de la rebel·lió amb la defensa dels drets dels indis  com a éssers humans.  En el present, l’arrogància del productor parlant amb anglès sobre les seves manipulacions –i creien que no l’entenien-  va diluint-se a mesura que es va comprometen amb la sort de Daniel/Hetuey i de la seva filla, sobre tot quan la nena ha de ser traslladada al hospital.

 

         Com en les grans històries,  els personatges van evolucionant i, de fet, canvien els papers radicalment: El productor (Costa) experimenta una transformació que va des de la seva prepotència inicial fins arriscar la seva vida i la pròpia pel·lícula per salvar a la nena, mentre que el més conscienciat Sebastian (director) acaba tenallat i dominat per la por i per l’instint de supervivència. De la mateixa manera, l’actor Carlos Santos (Alberto) que interpreta el paper de Bartolomé de las Casas, resulta ser el més egoista, mentre que l’actor (Antón) vividor i alcohòlic que fa de Cristòfol Colom (Karra Elejalde) tira del grup per no abandonar ni al extres bolivians ni tampoc el rodatge.

 

         El diàleg realitat-ficció, passat-present, ideals-compromís.... troba una feliç fórmula en el <<cine en el cine>> que explora a fons aquest diàleg amb múltiples referències i també la reflexió estructural de que la càmera suposa una actitud voyeurista, un còmode espectacle o inclús un canvi de la realitat. En algun moment hi ha tres nivells de referència: el passat del segle XVI filmat per l’equip de rodatge, el present del making of del rodatge i la realitat vista per els espectadors que som nosaltres. La directora és molt conscient  del privilegi que suposa posar-se darrera una càmera i fins i tot tenir la professió de cineasta, que li permet comprar extres a dos dòlars diaris, així també, per altre banda, interpel·la a l’autoritat de la ciutat que te que reprimir les protestes populars que s’han desencadenat per la “guerra de l’aigua”. Per aquest motiu, a l’hora de la veritat, la realitat s’imposa amb tanta força que fins i tot cal treure d’enmig la càmera, com fa Costa donant un cop de mà a la que utilitza Maria, l’encarregada del making of: a fi de comptes com va deixar dit André Bazin, “no és pot filmar ni l’amor ni la mort.. I tots dos estan massa a prop quan Costa s’enfronta als soldats per salvar a la filla de Daniel.

 

         Un moment d’alta càrrega simbòlica és quan la càmera s’obra i enfoca un Crist/Creu en el cel que –segons interessi a uns o a altres- ve com Senyor del Món a sotmetre als infidels, legitimació espiritual de la depredació, o, per el contrari, a implicar-se en la sort i destí dels humans. El transfons de la prototeologia de la alliberació de Bartolomé de las Casas també té actualitat, el mateix que el revers de la gesta colombina que suposa obligar als indis a l’impost de l’or i perseguir-los com gossos i fins i tot cremar-los vius si és rebel·len. Però cal destacar que la revisió de la dominació dels colonitzadors en el segle XVI al fil de la guerra de l’aigua és, també, l’ocasió per revisar les actituds actuals de compromís amb les injustícies.

 

         Els personatges de Costa i Sebastián (productor i director respectivament) exemplifiquen trajectòries paradoxals i molt reals de formes d’inserir-se en el món i en concret, de situar-se o posicionar-se davant les desigualtats internacionals i els conflictes que això genera. Tot plegat porta a “También la lluvia” a una reflexió sobre el poder, fet que proporciona a la cinta major universalitat: poder polític-militar per imposar un rei o un règim de vassallatge (cas espanyol) o contrapoder religiós per deslegitimar-lo, poder del poble bolivià per evitar la privatització de l’aigua, poder econòmic dels cineastes per filmar la seva història i, també poder de la càmera per ser testimoni d’aquesta filmació o de les protestes. Cine històric, religiós, drama social.... Són variats els diferents registres o “palos” que toca Iciar Bollain amb rigor i gràcia, potser no és una pel·lícula rodona, però es cine del gran, molt ben escrit i rodat, convincent, compromès i honest i això ja es molt.

 

 

    

También la lluvia de Icíar Bollaín

Des de la Taula de l'Aigua, estem encetant una sèrie d'activitats que possibilitin la consciència de l'importància de l'aigua arreu del món i a la  nostra ciutat,  i les problemàtiques que ocòrren quant la gestió i l'accés a un bé de primera necessitat, que creiem que mai s'ha de tractar com una mercaderia qualsevol.
Et convidem a venir àl cine-fòrum el dia 10 a la tarda al Candela i diguis la teva!

Com guanyar la batalla de l'aigua? Tenim les millors cartes.

Navegant per aquests mons virtuals trobes coses molt interessants i aquest link de més abaix és imprescindible en el moment que estem vivint a Terrassa. Fernando Urriticoechea és  economista i interventor de l'Ajuntament d'Orihuela i en sap un munt de coses d'aigua i aporta una informació bàsica i que fa inevitable un canvi radical dins la gestió de l'aigua en els municipis. Conèixer la normativa existent permet veure que moltes coses les tenim guanyades per dret. Per exemple el tema de la distinció entre taxes i tarifes és d'una importància cabdal i que de tenir-ne coneixement fa que el panorama doni una volta de cent vuitanta graus en el tema que ens afecta de la gestió de l'aigua.

Recomano la lectura sencera d'aquesta entrada perquè n'hem d'aprendre i de pressa donats els aconteixements amb els que ens estem trobant en el procés de municipalització del servei a la nostra ciutat. A través dels mitjans de comunicació local, la concessionària actual Mina-Agbar, està fent campanya de bona imatge, donant dades no contrastables i com a estratègia de la por. Si ens fan creure coses que no són, la gent del carrer pot optar pel continuisme, sense tenir tota l'informació necessària. Voldràn guanyar-nos la batalla i ens ho posaran difícil. Heu de saber que la tenim guanyada perquè tenim pocs mitjans i també les millors cartes, i la raó del sentit i el bé comú.



Seguirem fent feina pel control públic i la gestió directa, per la transparència i tenint en compte que la sabiduria i el coneixement està en les persones, no en l'empresa privada,  i que haurem de buscar fòrmules de control per a fer impossible la corrupció en la futura empresa pública. Creiem en la Nova Cultura de l'Aigua.

¿Cómo ganar la batalla del agua?

                                                                www.atlanticaxxii.com

El darrer paràgraf del link diu: "El derecho al agua pública únicamente se asegura mediante tarifas por tasas aprobadas exclusivamente por el Pleno de los Ayuntamientos y con ingresos y gastos reflejados en el presupuesto municipal". F. Urruticoechea.

De què parlem? D’aigua, de gestió, d’ideologia?

De què parlem? D’aigua, de gestió, d’ideologia? (Títol que fa referència al del butlletí nº 67 de MINA)

 

Quan parlem d’aigua, parlem de Dret humà i de la Nova Cultura de l’Aigua.

La Taula de l’aigua té un posicionament ideològic, és clar que sí! Defensa la gestió pública amb control de la ciutadania. La Taula està convençuda que la gestió pública pot ser eficient, eficaç i més justa que la privada, perquè si l’aigua es gestiona des de la  pública, hi ha una distribució de la renda que mira l’interès general, i no s’ha de repartir dividends, perquè ja no es valora en termes de guanys sinó en termes de millorar el  que és el Comú.

Les posicions que defensen la gestió privada o la gestió mixta, que no deixa de ser una privatització encoberta, també tenen una clara ideologia. Defensen el mercat com a garantia de la millor opció i defensen l’obtenció de beneficis encara que el bé sigui l’aigua.

Cadascú defensa una o altra opció en funció de les seves idees i això és legítim. Perquè tanta por a les idees? A la paraula ideologia se l’ha carregat amb un signe negatiu que no hauria de tenir. Precisament els ideòlegs de privatitzar-ho tot, fins els serveis més essencials són els que ens volen fer creure que no en tenen d’ideologia, i s’omplen la boca de vocables com eficiència i coneixement , com si aquests fossin patrimoni seu.

Ciutadania de Terrassa, heu de saber que la gran capital París, on estan les seus de les grans multinacionals de l’aigua, va municipalitzar el servei d’aigües fa uns cinc anys, amb un gran èxit de gestió, aconseguint tenir en compte aspectes tan importants com una gestió ecosistèmica molt més complerta que quan la gestió obeïa criteris purament crematístics.

La Taula no ens posicionem contra cap empresa privada. Fins i tot podem reconèixer les coses que s’han fet bé, i afirmem que pels serveis prestats ja han rebut amplis i sucosos beneficis, com demostren els comptes empresarials. Afegir que totes les activitats promogudes des de la Fundació Mina dirigides a la ciutadania surten del rebut que paguem entre totes.

A més, és que el debat no és aquest. El debat va més enllà: defensem que amb l’aigua no s’ha de fer negoci perquè la considerem un dret humà, un bé comú, i mai una mercaderia. I defensem una gestió integral de l’aigua en la defensa dels ecosistemes naturals i els socials. Parlem de la Nova Cultura de l’Aigua, que va molt més enllà de l’aigua que arriba a les nostres aixetes.

I una darrera cosa, el servei d’aigües constitueix un monopoli natural, només una empresa pot gestionar el servei, així la sacrosanta competitivitat que ofereix el mercat com a avantatge no es pot aprofitar. Millor en mans del gestor públic sota control ciutadà i amb criteris de sostenibilitat i servei, més enllà de la voluntat de fer diners de forma segura. Naturalment la nostra idea defensa mantenir el personal  laboral que porta actualment la gestió i només canviar la direcció en aquesta nova empresa pública que seria Aigües de Terrassa.

 

Sonia Giménez Guzmán

Membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa

 

Sobre el segon informe de Mina sobre els models de gestió possibles a Terrassa.

Acabo de llegir l’Informe sobre la finalització del termini de la concessió administrativa atorgada al 1941 a Mina per l’Ajuntament i les alternatives que exposa sobre la futura gestió  del servei d’abastament d’aigües a Terrassa. Aquest informe ha estat emès per Navarro Manich, advocat d’Uría Menéndez. Se li ha de reconèixer l’exhaustivitat de la feina feta i vull anar més enllà d’una anàlisi també exhaustiva i contraofensiva fil per randa, per la qual no em veig capacitada en aquest moment. 

He de dir que l’informe s’ha de llegir poc a poc, per aclarir-se amb aquest llenguatge a voltes tan opac del Dret, i que sembla que el que pretén és justificar la defensa del negoci privat i del mercat ( i em torno a repetir a mi mateixa ”com si aquest fos lliure!”-), i liar la troca per tal que ningú entengui rés de rés i com que no s’entén s’acata el que hi diuen els “experts”. En fi.

Ideologia en tenim tots, els que defensem que els béns comuns s’han de gestionar de forma pública i participativa, i els que defensen el manteniment de l’statuo quo, a través de la gestió privada, en les diverses modalitats més o menys disfressades, per tal de no perdre els fruits d’un monopoli natural, com el que tractem.

Abans que se m’oblidi, voldria dir que no és gaire fi parlar d’un valor en forma de “fons de comerç” en un negoci en que tothom, sí o sí, va a parar a l’única empresa que gestiona la tan preuada cosa. Quina gràcia! Un fons de comerç molt “currat”, tot s’ha de dir. I que déu tenir un valor tan gran que el pobre Ajuntament s’ha d’espantar…En fi…

El primer que m’ha vingut al cap és la lluita aferrissada que s’obre donat el negoci evident que actualment suposa la gestió d’un bé com és l’aigua i que tothom necessita. Tinguem en compte que una gestió municipal directa aportaria una visió no mercantilista d’aquest bé comú, imprescindible per a la vida, i això permetria un avantatge per a la ciutadania, no perquè els costos reals siguin menors ( disposar d’aigua i mantenir els ecosistemes costa el que costa), sinó perquè evitaríem haver de repartir dividends i els sous dels gerents no serien tan disbaratats i opacs.

Segueixo llegint i quantes lleis i quantes normatives, i quantes pors, i quants inconvenients i quantes coses en contra de la municipalització via gestió directa!

La cosa és molt més simple, dins de l’evident complexitat. La cosa és que hi ha conceptes jurídics, tècnics, econòmics, patrimonials, ambientals, un pel complexos, i formes molt més entenedores com són el sentit comú i fer els “comptes de la iaia”, que com compartireu amb mi, tothom pot entendre més fàcilment.

 I és que abans que rés hem de posar sobre la taula quins criteris es faran servir i quins tindran més pes per decidir finalment el model de gestió. Perquè l’Ajuntament pot tenir clar que a mig i llarg terme el millor pel comú, sense cap mena de dubte és la gestió pública amb control ciutadà, i es troba amb totes les pegues possibles, les reals i les inventades, les inflades, les desconegudes, totes aquestes que surten a l’informe, i més, i és clar que fàcilment es decanta per una continuïtat que no descontenti gaire als pesats aquests que s’han ajuntat per a complicar la cosa, i just ara, en plena crisi. 

De sentit comú és que amb el que genera l’aigua, la gestió del cicle ha de quedar coberta, i que a mig terme els costos del traspàs es poden assolir, sobretot si no hi ha sobrevaloració dels bens i es fa una supervisió honesta.

Tots sabem que la pela és la pela. I és per ací per on ens pretenen agafar i per on més fàcil els podria resultar. Si la reversió la presenten tan cara que l’Ajuntament no pogués fer-hi front a curt terme, optaria per una gestió privada, o mixta, que ve a ser el mateix, i assumpte resolt. Per això cal analitzar els números i explicar la veritat a la ciutadania. I és aquí on és necessari un convenciment que tingui criteris de sostenibilitat, i que vagin més enllà del purament crematístic i repeteixo que haurem de saber-ho explicar.

Si tenim clar que la gestió privada produeix un gruix important de beneficis, que cada any se’n van en forma de dividends i que hi ha una lluita per la gestió privada, donat que el pastís que genera és sucós, vol dir que el servei és viable financerament parlant. I a mig plaç el poble de Terrassa pot assumir-ho. Més afegint que a llarg plaç sortim beneficiats.

Dit això, ara toca un examen de què necessitem per dur la gestió de l’aigua com a poble. Els drets adquirits de la concessionària actual acaben el 31 de desembre de 2016 i l’ideal i exigible seria que les infraestructures estiguessin en perfecte estat de revista, després de 75 anys de concessió, i amb uns informes tècnics actualitzats i veraços de l’estat de les inversions i de com ha estat la seva evolució, i per suposat quina ha estat l’evolució de les amortitzacions i criteris utilitzats, per a avaluar la seva correcció.

 No vull entrar en com s’han controlat les coses en el passat, i sí diré que de qualsevol manera, això té unes repercussions en el procés que enfrontem de cara a una municipalització, perquè ara ens podran dir el que vulguin i ens tocarà verificar-ho. I si no hem fet la feina abans, l’haurem de fer ara.

Com veiem en aquest informe d’Uria Menéndez i encarregat per Mina, ara tot són pegues i dificultats, tantes que ens asseguren que el millor és no fer gaire publicitat ni soroll i passar a una gestió mixta en que Mina continués la seva tasca, i per su-po-sat el control seria de l’Ajuntament. Donçs molt em temo que això no és de rebut en un espai polític democràtic, malgrat totes les lleis i els decrets inintel.ligibles a que fan esment en el informe. Fins i tot inventen paraules noves: diuen que la mixta “no és una acció  privatitzadora sinó publificadora”. Aquesta sí que és bona! Pu-bli-fi-ca-do-ra, com a acció que comporta control públic….M’encanta! Quasi ploro amb tanta magnanimitat! 

La realitat però ens demostra el contrari, la gestió mixta, per molt que la bategin de  “publificadora”, segueix essent tan opaca com aquest informe, que te l’has de llegir amb lupa, i un cop entès, rebatre’l en el terreny de les sacrosantes lleis, interpretables de vàries maneres, tots ho sabem. Això quan no ens enfrontem amb hipòtesi apocalíptiques i perilloses.

I a més ja aniria essent hora de que la concessió que es va donar de forma atípica, segons paraules de l’informe, deixés de ser donada per mecanismes tan poc ortodoxes.

I continuant amb l’informe, si és que la sola lectura ja és complexa pels mateixos advocats!  I mira que espanta! I potser aquesta és la missió, liar la troca, espantar amb la possibilitat de tots el mals, presentant informes llargs i complexos, per tal que la mateixa opacitat ens faci desistir de l’objectiu de gestió pública directa i així que algú pugui continuar amb un negoci rodonet i segur.

No dic que una gestió directa ni el traspàs siguin tasques senzilles. No ho són. Per això necessitem tota la voluntat política convençuda que l’aigua no és qualsevol mercaderia i que el criteri de decisió ha de traspassar les anàlisi financero-jurídiques.

Crec que la ciutadania ha d’exigir tenir totes les dades. El Comissionat Joan Gaya, contractat per l’Ajuntament per fer una anàlisi rigorosa de les dades es troba mil impediments i a més Mina ha tingut la barra de dir que no és una persona imparcial en el procés. La veritat és que a Mina li ha molestat molt que de cop la gent vulgui saber els seus números. Hem de tenir en compte que l’anàlisi financera estarà relacionada amb aspectes jurídics, i la cosa pot ser molt opaca, i amb diferents possibles interpretacions, de drets que ens diuen adquirits, que potser no ho són d’adquirits,… Hi ha una tasca ingent a fer. I si no es tenen clar criteris i valors, és molt fácil caure en que altres ens facin la feina.

Els moviments associatius de la ciutat, les entitats socials i la Taula de l’aigua volem saber i volem decidir. Volem un procés autènticament democràtic, en un espai on la transparència sigui real i a on totes les parts hi podem dir la nostra en igualtats de condicions. Volem un debat honest al carrer, perquè l’aigua és de totes.

Si París i Berlín, Montornès, El Fígaro-Montmany i Arenys, entre altres han municipalitzat amb gestió pública directa perquè Terrassa no ha de poder? El coneixement no té a veure amb la propietat privada, el coneixement el tenen les persones!. El que sí té a veure amb el model de gestió que triem és l’objectiu pel qual es treballa, i en aquest cas és oferir el millor servei per a la ciutadania, tenint en compte aspectes mediambientals i socials, que una gestió privada mai tindrà com a prioritaris.

Sonia Giménez Guzmán

Membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa