Amb la trio-logia d’allò d’“Amb diàleg, si hi ha ganes, s’avança”, “Terrassa i aigües turbulentes” i “La nostra proposta: una societat mixta”, culmina aquesta primera fase del drama, i cinema de terror en tres actes, que al llarg d’uns mesos s’ha presentat als mitjans periodístics locals.
De la primera entrega els diré que, com en qualsevol relat que ho pretengui ser, comença amb la descripció històrica dels herois, i també, com en qualsevol història escrita pels de dalt, s’oblida la plebe. Es parla dels prohoms i dels prínceps d’aquesta ciutat, també que “l’economia i la riquesa de Terrassa depenien en aquell moment històric d’empreses i d’organitzacions d’iniciativa local”, de les seves inversions i aposta pel futur.
I tant que sí, tot “atado y bien atado”, tal com va dir aquell. Només hem de veure com aquella proposta de “por España y el Caudillo”, i no per tenir beneficis, es canvia subtilment per a les nostres butxaques. I així, anys i panys. I no bastant això, a l’acord de retorn a la ciutat de tot el necessari (que s’havia pagat via tarifes), per a portar i distribuir l’aigua a les ciutadanes de Terrassa resulta que, a més de pagar el poble, les coses diuen són d’ells. Però bé, després de totes les amenaces, i més, que Mina fa a l’ajuntament, resulta que és el consistori el que tracta malament a “la nostra” ciutat. Vés per on, allò del lobito bueno, fins i tot, queda bé oi?
Al segon llibre de la trio-logia, “l’avi davant les aigües turbulentes, consulta al druida”, apareix un nou personatge: el conseller. Aquest bon home, sàviament, fa un viatge ràpid i confrontà el que passa a Europa. Les presses no el van permetre passar per llocs com París, Grenoble, Montpellier,… i els natius li van fer arribar un baül que oportunament va amagar. Aquest llarg viatge, el porta a la conclusió que això de tornar a mans públiques l’aigua, era cosa passada de moda o d’espanyolistes obsessionats. I va deduir que el millor en aquest cas, era compartir “la nostra” i trobar aliats no espanyolistes, com el PP de Terrassa i de Ciutadans, de Terrassa, per a defensar-la. I per donar força al seu bon treball, ens parla d’experts que diuen i desdiuen… i d’advocats dolents contractats per defensar allò públic, que fan informes parcials… I que els bons eren els advocats de Mina-Agbar, que eren “neutrals”. I al final, molt posat ell, se’n va cap a la Xina on un altre druida li suggereix que “l’important és l’objectiu i no els mitjans” (disculpes al lector per la meva traducció del xinès, allà parlava de gats i ratolins).
El final de la trio-logia és, com esperàvem, el desenllaç. El llibre de la “Nostra proposta…” per allò que deia de la història de l’avi al principi, en “la nostra” empresa. I es aquí on l’últim llibre ens mostra com serà (preveient futures entregues), “la nova nostra”. Allà dins, el mag treu la vareta i en un pim pam pum, construeix la caseta de colors, i es declara enamorat de la princesa amb aquella frase de “la nova concessió de l’aigua és molt llaminera”, i emulant un gran mestre, torna a moure la vareta i es resolen tots el problemes de la població.
Aquest llibre em recorda moltíssim a Hänsel i Gretel, i aquella bruixa malvada que entabanava els nens per engreixar-los i menjar-se’ls desprès. Mengeu, mengeu tranquils,… quan vulgueu ens podeu venir a veure i demanar. Nosaltres ens ocuparem de tot, ens diuen. Nous benefactors, com els d’abans entorpint el treball de l’ajuntament. Mengeu, mengeu tranquils, i a nosaltres ens deixeu fer, quan vulgueu ens veniu a veure que nosaltres ja ens ocuparem de tot. Tot plegat, una còpia dolenta de l’original.
Notes finals: que es van quedar al bal, per exemple: que els “seus” coneixements els hem pagat entre tota la ciutadania terrassenca amb les tarifes, com les instal·lacions, i com paguem darrerament tota l’auto propaganda que Mina-Agbar està fent, pagant nosaltres, és clar. Que de Mina només queda el nom. Que si l’amic europeu hagués obert el baül, hagués trobat que a París, d’on és filla AGBAR, la germana gran de “la nostra”, hagués trobat amb el tall de mànigues que li van fer quan van tenir ocasió, i que el model de gestió mixta va de cap a caiguda arreu.
No s’adonen aquests escriptors que aquesta trio-logia ja l’hem viscuda i ja sabem com acaba? Senyors trio-lògics, vostès ni poden ni són capaços de portar coses més apropiades per als nous temps. Nosaltres, els que ni ens aferrem al passat, ni parlem de modes, ni volem repetir errors anteriors, diem que hem de construir futur i que, per tant, arribem a la conclusió que: Gestió Mixta de l’aigua, No Gràcies! i que volem Gestió Directa i Participació Ciutadana.
Francisco Rodríguez
membre de la Taula de l’aigua
