Datos personales

Crida en defensa de la gestió pública de l'aigua

Crida en defensa de la gestió pública de l'aigua

viernes, 6 de mayo de 2016

El Patriarcat de Mina versus Ajuntament de Terrassa


L’actitud de denuncia i coacció constant que està utilitzant la empresa MINA-AGBAR contra l’ acord del Ple de l’Ajuntament de Terrassa sobre l’increment de les tarifes de l’aigua i en contra del nomenament del Comissionat de l’aigua, senyor Joan Gaya, està demostrant que amb una empresa així no es pot fer cap tracte.
Després de més de 75 anys de gestió privada de l’aigua a la nostra ciutat, per part de MINA , amb AGBAR com a màxim accionista, no és de rebut les males maneres en que la concessionària està afrontant la liquidació d’un servei de titularitat pública i està demostrant que no es pot “confiar” la gestió d’un bé comú com és l’aigua als interessos mercantilistes d’una empresa privada amb ànim de lucre.
Al senyor Armenter li tindria que caure la cara de vergonya, d’acusar a un Ajuntament que en defensa dels interessos col·lectius de la ciutadania , hagi optat per assessorar-se per un dels despatxos més especialitzats en l’àmbit dels drets de l’aigua, al marge del tipus de clients públics o privats, que hagin defensat en un litigi.
És vergonyós que el senyor Armenter, Director de MINA –AGBAR, utilitzi la contractació d’aquest bufet d’advocats i denunciï “una falta de imparcialitat en l’elecció del bufet i com una amenaça externa a la seva continuïtat al front del servei”. AGBAR a l’hora d’assessorar-se, i defensar els seus interessos, no ha escatimat en despeses i ha contractat al “top ten” dels bufets d’advocats de l’estat espanyol, Uria Menéndez, també podríem dir que la ciutadania amb aquesta contractació, veiem amenaçada la defensa d’un bé comú i un dret humà com és l’aigua, per interessos mercantilistes privats.
Faltaria més, que un Ajuntament democràtic no pogués elegir l’assessorament més eficient per defensar amb les màximes garanties un litigi com el que està provocant MINA-AGBAR, que compte, com hem citat abans, amb un assessorament poderós, i des de fa més de sis mesos està intentant confondre als nostres representants polítics amb els seus informes i la política de la por, condicionant la liquidació de la concessió amb amenaces de indemnitzacions astronòmiques o insinuant la pèrdua de drets històrics de l’Ajuntament com la captació directa d’aigua a Abrera, que la tenim atorgada fins el 2060.
S’hauria de recordar a tots els partits polítics representats a l’Ajuntament que AGBAR ha estat involucrada en el cas POKEMON, que afecta a nombrosos ajuntaments de Galícia i Astúries, i on ha estat acusada de malversació de fons públics, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, falsificació de documents públics i privats i associació il·lícita. Només per aquest motiu l’Ajuntament de Terrassa, si és que defensa un codi ètic de gestió, hauria de trencar qualsevol relació amb una organització empresarial com AGBAR, que segons diuen, literalment , les diligències del jutjat d’instrucció núm. 1 de Lugo : En numerosas ocasiones, sus responsables , siguiendo lo que parece constituir una política empresarial absolutamente jerarquizada , para lograr adjudicaciones de las administraciones Publicas realizaría presuntamente sobornos en sus distintas modalidades ( supuestas entregas de dinero, viajes, regalos , contratación de trabajadores…) que tienen como destino satisfacer los trabajos realizados por aquellos Funcionarios que bien directa o indirectamente han realizado actos para beneficiar a su empresa , o influenciado en los Funcionarios que forman parte de los órganos de contratación con la finalidad de obtener diferentes contratos con las administraciones y muy en especial con la local”.
Sobren més paraules i raons perquè Terrassa ,amb el lideratge dels seus representants polítics, es decideixin d’una vegada, per la gestió pública i directa del servei de l’aigua!

miércoles, 13 de abril de 2016

Carta de la Taula de l'Aigua a la ciutadania


CARTA A LA CIUTADANIA DE TERRASSA                                                       

Vei/na,

El proper 31 de desembre d'enguany finalitza la concessió de 75 anys que va atorgar l'Ajuntament a Mina d'Aigües de Terrassa pel subministrament de l'aigua potable a les nostres llars.

Aquest final obliga a l'Equip de Govern de l'Ajuntament a prendre una decisió que ha de complir amb el que determinen les actuals lleis respecte als serveis bàsics pels ciutadans, com és el cas de l'aigua.

Arran d'això, a l'any 2013, un grup de ciutadans ens vam constituir en plataforma ciutadana, que s'anomena la TAULA DE L'AIGUA. Aquest col·lectiu, després d'estudiar que és el que afavoreix més els interessos d'aquest SERVEI PÚBLIC BÀSIC PER A LA VIDA com es l'AIGUA, vam decidir lluitar per LA MUNICIPALITZACIÓ DE LA GESTIÓ DEL SERVEI.

Ho vam fer pel següent motius:

- L'Aigua és un bé bàsic per a la vida reconegut a l'ONU com un dret humà i es immoral que depengui de cap companya mercantil

- Volem pagar el cost just del servei, sense cap tipus de concepte de benefici empresarial.

- Volem assegurar que l'aigua arribi amb la màxima qualitat a l'aixeta de casa i deixar de comprar aigua al supermercat.

- Volem que els més d’1,5 milions de Euros de benefici anual que s'emporten els accionistes de Mina-AGBAR, reverteixi en la millora de les xarxes de subministrament d'aigua i de sanejament. Tenim 274 Km de canonades d’abastament obsoletes que s'han de substituir, també paguem des del pressupost de l'ajuntament uns 400 mil Euros a l'any pel manteniment de la xarxa de sanejament.

- Volem acabar amb el 25% de pèrdua d'aigua que hi ha en la xarxa de subministrament i que acabem pagant els ciutadans.

- Volem que cada ciutadà tingui dret a una quantitat d'aigua sense cap tipus de restricció ni tall de subministrament per motius d'emergència social.

- Volem una gestió neta i amb la mateixa transparència de l'aigua. Això només es possible si el servei depèn directament de l'ajuntament i amb control de la ciutadania.

Cal aclarir-te que les informacions que Mina-AGBAR està traient a certs mitjans de comunicació respecte a aspectes jurídics i econòmics de la relació d'ells amb l'ajuntament està malintencionadament expressada per confondre a l'opinió de la ciutadania.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa



CARTA  A LA CIUDADANIA DE TERRASSA

Vecino/a,

El próximo 31 de diciembre de este año finaliza la concesión de 75 años que el ayuntamiento otorgó a Mina d'Aigües de Terrassa para el suministro del agua potable a nuestros hogares.

Este final obliga al equipo de gobierno del Ayuntamiento a tomar una decisión que debe cumplir con lo que determinan las actuales leyes respecto a los servicios básicos para los ciudadanos, como es el caso del agua.

A raíz de esto, en el año 2013, un grupo de ciudadanos nos constituimos en plataforma ciudadana, denominada TAULA DE L'AIGUA. Este colectivo, después de estudiar que es lo que favorece más los intereses de este SERVICIO PÚBLICO BÁSICO PARA LA VIDA como es el AGUA, decidimos luchar por la MUNICIPALIZACIÓN DE LA GESTIÓN DEL SERVICIO.

Lo hicimos por los siguientes motivos:

- El agua es un bien básico para la vida reconocido por la ONU como un derecho humano y es inmoral que dependa de ninguna compañia mercantil.

- Queremos pagar el coste justo del servicio, sin ningún tipo de concepto de beneficio empresarial.

- Queremos asegurar que el agua llegue con la máxima calidad al grifo de casa y así dejar de comprar el agua en el supermercado.

- Queremos que los más de 1,5 millones de Euros de beneficio anual que se llevan los accionistas de Mina-AGBAR revierta en la mejora de las redes de suministro de agua y de saneamiento. Tenemos 274 Km de canalizaciones de abastecimiento obsoletas que se deben substituir. También pagamos desde el presupuesto del Ayuntamiento unos 800 mil Euros al año por el mantenimiento de la red de saneamiento.

- Queremos acabar con el 25% de pérdida de agua que hay ren la red de suministro y que acabamos pagando los ciudadanos.

- Queremos que cada ciudadano tenga derecho a una cantidad de agua sin ningún tipo de restricción ni corte de suministro por motivos de emergéncia social.

- Queremos una gestión limpia y con la misma transparencia que tiene el agua. Eso solamente es posible si la gestión del servicio depende directamente del Ayuntamiento y con control de la ciudadanía.

Es preciso aclararte que las informaciones que Mina-AGBAR está publicando en ciertos medios de comunicación respecto a aspectos jurídicos y económicos de la relación de ellos con el Ayuntamiento está malintencionadamente expresada para confundir a la opinión de la ciudadanía.

TAULA DE L'AIGUA DE TERRASSA

Per la municipalització de la gestió de l'aigua a Terrassa

martes, 12 de abril de 2016

"Amb l'aigua no es mercadeja, tan sols cal gestionar-la".






Rebut d’aigua un 30% més baix: només a Olesa és possible

L'any 1868 un cafeter, un capellà, un fabricant i quatre terratinents d’ Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) van marcar-se un objectiu: dur aigua potable a tots els habitatges del municipi en una època en què el tifus sacsejava el municipi. De seguida s’hi van afegir 140 veïns més i, amb una prèvia aportació d’entre 10 i 200 rals, van crear una entitat de copropietaris per aconseguir-ho: la Comunitat Minera Olesana. L’any 1993 es va reconvertir en cooperativa i actualment -gairebé 150 anys després de la seva fundació- la Comunitat és l ’única cooperativa d’aigües de l’Estat que abasteix un municipi sencer. Tots i cadascun dels 24.000 habitants d’Olesa en són socis, els rebuts són entre un 25% i un 35% més barats que els dels pobles del voltant i han aconseguit tenir la concessió del servei fins a l’any 2046. Una trajectòria insòlita que els ha donat bons resultats, però que no ha sigut gens fàcil.
“Vam començar comptant en rals, vam veure arribar les pessetes i, finalment, hem pogut conèixer l’euro”, explica Joan Arévalo, president de la Comunitat Minera Olesana. Malgrat que amb el pas dels anys la cooperativa ha vist créixer grans empreses d’aigua -com Sorea i Aigües de Barcelona- al seu voltant, sempre n’ha mantingut la concessió. ¿El secret? Esprémer al màxim els seus punts forts: “La proximitat, l’autogestió, l’aposta per la tecnologia punta i ser cooperativa”, explica Arévalo. Precisament, aquest mes de gener la cooperativa ha entrat a formar part del grup Clade, el principal grup empresarial cooperatiu de Catalunya, on també hi són Abacus i la Fundació Blanquerna.
“Tenim la gran sort que ens agrada arriscar-nos”, explica l’executiu. Des de la seva fundació, la cooperativa ha hagut d’anar adaptant la seva xarxa de captació, potabilització, tractament i distribució d’aigua als nous temps. I, per fer-ho, no s’han conformat a copiar els models existents. “Cada any reinvertim 350.000 euros en millores a la xarxa”, apunta Arévalo. Així, han posat en marxa sistemes pioners a Catalunya com el doble filtratge de l’aigua amb sorra i carbó actiu, una tecnologia que ja ha despertat l’interès d’altres companyies privades de dimensions molt superiors, com Aigües de Manresa, Aigües de Terrassa i Aigües de Castellbisbal.
De fet, la Comunitat Minera Olesana no només és referent en el vessant tecnològic, sinó que també ho és en el seu model empresarial: el cooperativista. En aquest sentit, l’empresa olesana ha servit d’inspiració per millorar el funcionament de la Federació de Cooperatives d’Aigua Potable de la Província de Buenos Aires, a l’Argentina, i tot just ara ha començat a despertar interès a casa nostra.
"Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l'aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la"
JOAN ARÉVALOPRESIDENT DE LA COMUNITAT MINERA OLESANA
En ple debat sobre la remunicipalització de l’aigua -abans del 2020 finalitzen una quarantena de concessions-, la Comunitat Minera Olesana ha vist l’oportunitat de contribuir a la creació de noves cooperatives d’aigües a Catalunya. “Ja hem parlat amb Sant Joan Despí, Ripollet i Terrassa per explicar-los com funcionem i recordar-los que el model cooperativista és un model d’èxit”, explica Arévalo. De fet, segons l’executiu, el futur passa inevitablement per la remunicipalització de l’aigua. “Algunes grans empreses no han sabut entendre que amb l’aigua no es mercadeja: tan sols cal gestionar-la”, reflexiona. Per a l’executiu, aquest és un dels arguments que han fet que molts municipis es plantegin no allargar les concessions a aquestes empreses.
L’empresa olesana té ara un nou repte: convertir-se també en una cooperativa elèctrica. De moment, ja subministra electricitat a 300 socis -a través de Factor Energia- i a llarg termini espera poder autogestionar-se. Si per les seves mans hi han passat rals, pessetes i euros, amb aquesta estratègia la cooperativa espera seguir sumant anys i, tal vegada, tornar a viure l’estrena d’una nova moneda.

viernes, 4 de marzo de 2016

Comentari del film(per Emili Díaz):
 
TAMBIÉN LA LLUVIA
 
         Iciar Bollaín, amb pas ferm i el ritme que ella mateixa s’exigeix, va llaurant una carrera tan sòlida com coherent. En aquest el seu cinquè llargmetratge s’aparta d’un cinema bolcat sobre els problemes de les dones, des de una perspectiva de gènere, però roman fidel al compromís amb els conflictes del nostre temps. Més concretament, aquest compromís es manifesta amb la frase de Milan Kundera que subjau a aquesta valuosa proposta titulada “També la pluja”. <<La lluita contra el poder es la lluita de la memòria contra l’oblit>>.
En aquest cas, el guió es del seu marit, Paul Laverty  -a qui va conèixer en el rodatge de “La canción de Carla”, a l’Amèrica Central-, dirigida per Ken Loach, aquest director Ken Loach te com a guionista habitual de quasi tots els seus films a Paul Laverty, doncs com deia aquest guió li ve bé per mostrar la seva sensibilitat cap el continent germà,  i així aconseguir crec! La seva pel·lícula més ambiciosa i més universal, un títol que revela una maduresa més que notable en el maneig de materials variats, i confirma el mestratge de la cineasta madrilenya, a qui podem considerar una de les millors directores/ors del cine espanyol en actiu.
         Aquest film, compte les vicissituds d’un equip de rodatge en Cochabamba (Bolívia) l’any 2000 mentre la ciutat viu una <<guerra de l’aigua>> per la privatització d’aquest recurs i els preus prohibitius que, en la pràctica impedeixen l’accés de la població a un bé tan elemental i bàsic per viure. Els cineastes liderats pel productor Costa (Luis Tosar) i el director Sebastián (Gael Garcia Bernal), es plantegen la reconstrucció d’episodis de l’arribada de Colom i els enfrontaments entre els conqueridors i alguns membres de l’església (els dominics Bartolomé de las Casas i Antonio Montesinos) que intenten posar fre a les exigències de servitud i vassallatge i també a la violència desplegada per aconseguir-ho.
Quan un dels actors indígenes Juan Carlos Aduviri (Daniel/Hetuey)  es veu compromès fora del plató en aquesta guerra de l’aigua, l’equip es posa a tremolar, perquè sense aquest actor la pel·lícula sobre Colom se’n va a norris. Cada vegada més implicats en els problemes dels bolivians, els cineastes forans veuen revalidar les motivacions inicials per poder mostrar al món la actitud de lluita per els drets humans dels indígenes  que en el segle XVI varen liderar aquells frares dominics. 
 
         El paral·lelisme entre l’actitud de Colom i el poder monàrquic dels conqueridors arribats al Nou Món,  i el neocolonialisme dels cineastes que cerquen localitzacions i extres barats per rodar la seva pel·lícula al marge dels interessos i dels problemes dels llatinoamericans està perfectament ensamblat i recorre tota l’història en una eficient dialèctica. No es detalla massa l’argument de la pel·lícula històrica, cal només algunes dades que descriuen amb eloqüència el tema de fons com és:  el sotmetiment dels indis al poder polític i religiós i la seva explotació econòmica amb l’impost d’un cascavell d’or, i les conseqüències de la rebel·lió amb la defensa dels drets dels indis  com a éssers humans.  En el present, l’arrogància del productor parlant amb anglès sobre les seves manipulacions –i creien que no l’entenien-  va diluint-se a mesura que es va comprometen amb la sort de Daniel/Hetuey i de la seva filla, sobre tot quan la nena ha de ser traslladada al hospital.
 
         Com en les grans històries,  els personatges van evolucionant i, de fet, canvien els papers radicalment: El productor (Costa) experimenta una transformació que va des de la seva prepotència inicial fins arriscar la seva vida i la pròpia pel·lícula per salvar a la nena, mentre que el més conscienciat Sebastian (director) acaba tenallat i dominat per la por i per l’instint de supervivència. De la mateixa manera, l’actor Carlos Santos (Alberto) que interpreta el paper de Bartolomé de las Casas, resulta ser el més egoista, mentre que l’actor (Antón) vividor i alcohòlic que fa de Cristòfol Colom (Karra Elejalde) tira del grup per no abandonar ni al extres bolivians ni tampoc el rodatge.
 
         El diàleg realitat-ficció, passat-present, ideals-compromís.... troba una feliç fórmula en el <<cine en el cine>> que explora a fons aquest diàleg amb múltiples referències i també la reflexió estructural de que la càmera suposa una actitud voyeurista, un còmode espectacle o inclús un canvi de la realitat. En algun moment hi ha tres nivells de referència: el passat del segle XVI filmat per l’equip de rodatge, el present del making of del rodatge i la realitat vista per els espectadors que som nosaltres. La directora és molt conscient  del privilegi que suposa posar-se darrera una càmera i fins i tot tenir la professió de cineasta, que li permet comprar extres a dos dòlars diaris, així també, per altre banda, interpel·la a l’autoritat de la ciutat que te que reprimir les protestes populars que s’han desencadenat per la “guerra de l’aigua”. Per aquest motiu, a l’hora de la veritat, la realitat s’imposa amb tanta força que fins i tot cal treure d’enmig la càmera, com fa Costa donant un cop de mà a la que utilitza Maria, l’encarregada del making of: a fi de comptes com va deixar dit André Bazin, “no és pot filmar ni l’amor ni la mort.. I tots dos estan massa a prop quan Costa s’enfronta als soldats per salvar a la filla de Daniel.
 
         Un moment d’alta càrrega simbòlica és quan la càmera s’obra i enfoca un Crist/Creu en el cel que –segons interessi a uns o a altres- ve com Senyor del Món a sotmetre als infidels, legitimació espiritual de la depredació, o, per el contrari, a implicar-se en la sort i destí dels humans. El transfons de la prototeologia de la alliberació de Bartolomé de las Casas també té actualitat, el mateix que el revers de la gesta colombina que suposa obligar als indis a l’impost de l’or i perseguir-los com gossos i fins i tot cremar-los vius si és rebel·len. Però cal destacar que la revisió de la dominació dels colonitzadors en el segle XVI al fil de la guerra de l’aigua és, també, l’ocasió per revisar les actituds actuals de compromís amb les injustícies.
 
         Els personatges de Costa i Sebastián (productor i director respectivament) exemplifiquen trajectòries paradoxals i molt reals de formes d’inserir-se en el món i en concret, de situar-se o posicionar-se davant les desigualtats internacionals i els conflictes que això genera. Tot plegat porta a “También la lluvia” a una reflexió sobre el poder, fet que proporciona a la cinta major universalitat: poder polític-militar per imposar un rei o un règim de vassallatge (cas espanyol) o contrapoder religiós per deslegitimar-lo, poder del poble bolivià per evitar la privatització de l’aigua, poder econòmic dels cineastes per filmar la seva història i, també poder de la càmera per ser testimoni d’aquesta filmació o de les protestes. Cine històric, religiós, drama social.... Són variats els diferents registres o “palos” que toca Iciar Bollain amb rigor i gràcia, potser no és una pel·lícula rodona, però es cine del gran, molt ben escrit i rodat, convincent, compromès i honest i això ja es molt.

 

 

    

lunes, 29 de febrero de 2016

También la lluvia de Icíar Bollaín






Des de la Taula de l'Aigua, estem encetant una sèrie d'activitats que possibilitin la consciència de l'importància de l'aigua arreu del món i a la  nostra ciutat,  i les problemàtiques que ocòrren quant la gestió i l'accés a un bé de primera necessitat, que creiem que mai s'ha de tractar com una mercaderia qualsevol.
Et convidem a venir àl cine-fòrum el dia 10 a la tarda al Candela i diguis la teva!




miércoles, 17 de febrero de 2016

Com guanyar la batalla de l'aigua? Tenim les millors cartes.


Navegant per aquests mons virtuals trobes coses molt interessants i aquest link de més abaix és imprescindible en el moment que estem vivint a Terrassa. Fernando Urriticoechea és  economista i interventor de l'Ajuntament d'Orihuela i en sap un munt de coses d'aigua i aporta una informació bàsica i que fa inevitable un canvi radical dins la gestió de l'aigua en els municipis. Conèixer la normativa existent permet veure que moltes coses les tenim guanyades per dret. Per exemple el tema de la distinció entre taxes i tarifes és d'una importància cabdal i que de tenir-ne coneixement fa que el panorama doni una volta de cent vuitanta graus en el tema que ens afecta de la gestió de l'aigua.
Recomano la lectura sencera d'aquesta entrada perquè n'hem d'aprendre i de pressa donats els aconteixements amb els que ens estem trobant en el procés de municipalització del servei a la nostra ciutat. A través dels mitjans de comunicació local, la concessionària actual Mina-Agbar, està fent campanya de bona imatge, donant dades no contrastables i com a estratègia de la por. Si ens fan creure coses que no són, la gent del carrer pot optar pel continuisme, sense tenir tota l'informació necessària. Voldràn guanyar-nos la batalla i ens ho posaran difícil. Heu de saber que la tenim guanyada perquè tenim pocs mitjans i també les millors cartes, i la raó del sentit i el bé comú.


Seguirem fent feina pel control públic i la gestió directa, per la transparència i tenint en compte que la sabiduria i el coneixement està en les persones, no en l'empresa privada,  i que haurem de buscar fòrmules de control per a fer impossible la corrupció en la futura empresa pública. Creiem en la Nova Cultura de l'Aigua.

                                                                www.atlanticaxxii.com
El darrer paràgraf del link diu: "El derecho al agua pública únicamente se asegura mediante tarifas por tasas aprobadas exclusivamente por el Pleno de los Ayuntamientos y con ingresos y gastos reflejados en el presupuesto municipal". F. Urruticoechea.

lunes, 8 de febrero de 2016

De què parlem? D’aigua, de gestió, d’ideologia?


De què parlem? D’aigua, de gestió, d’ideologia? (Títol que fa referència al del butlletí nº 67 de MINA)

 

Quan parlem d’aigua, parlem de Dret humà i de la Nova Cultura de l’Aigua.

La Taula de l’aigua té un posicionament ideològic, és clar que sí! Defensa la gestió pública amb control de la ciutadania. La Taula està convençuda que la gestió pública pot ser eficient, eficaç i més justa que la privada, perquè si l’aigua es gestiona des de la  pública, hi ha una distribució de la renda que mira l’interès general, i no s’ha de repartir dividends, perquè ja no es valora en termes de guanys sinó en termes de millorar el  que és el Comú.

Les posicions que defensen la gestió privada o la gestió mixta, que no deixa de ser una privatització encoberta, també tenen una clara ideologia. Defensen el mercat com a garantia de la millor opció i defensen l’obtenció de beneficis encara que el bé sigui l’aigua.

Cadascú defensa una o altra opció en funció de les seves idees i això és legítim. Perquè tanta por a les idees? A la paraula ideologia se l’ha carregat amb un signe negatiu que no hauria de tenir. Precisament els ideòlegs de privatitzar-ho tot, fins els serveis més essencials són els que ens volen fer creure que no en tenen d’ideologia, i s’omplen la boca de vocables com eficiència i coneixement , com si aquests fossin patrimoni seu.

Ciutadania de Terrassa, heu de saber que la gran capital París, on estan les seus de les grans multinacionals de l’aigua, va municipalitzar el servei d’aigües fa uns cinc anys, amb un gran èxit de gestió, aconseguint tenir en compte aspectes tan importants com una gestió ecosistèmica molt més complerta que quan la gestió obeïa criteris purament crematístics.

La Taula no ens posicionem contra cap empresa privada. Fins i tot podem reconèixer les coses que s’han fet bé, i afirmem que pels serveis prestats ja han rebut amplis i sucosos beneficis, com demostren els comptes empresarials. Afegir que totes les activitats promogudes des de la Fundació Mina dirigides a la ciutadania surten del rebut que paguem entre totes.

A més, és que el debat no és aquest. El debat va més enllà: defensem que amb l’aigua no s’ha de fer negoci perquè la considerem un dret humà, un bé comú, i mai una mercaderia. I defensem una gestió integral de l’aigua en la defensa dels ecosistemes naturals i els socials. Parlem de la Nova Cultura de l’Aigua, que va molt més enllà de l’aigua que arriba a les nostres aixetes.

I una darrera cosa, el servei d’aigües constitueix un monopoli natural, només una empresa pot gestionar el servei, així la sacrosanta competitivitat que ofereix el mercat com a avantatge no es pot aprofitar. Millor en mans del gestor públic sota control ciutadà i amb criteris de sostenibilitat i servei, més enllà de la voluntat de fer diners de forma segura. Naturalment la nostra idea defensa mantenir el personal  laboral que porta actualment la gestió i només canviar la direcció en aquesta nova empresa pública que seria Aigües de Terrassa.

 

Sonia Giménez Guzmán

Membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa