Més respostes a la proposta de Mina des de la Taula de l'aigua!

“La nostra proposta de Mina” no és la proposta de la ciutadania ni de la majoria dels nostres representants polítics de l’Ajuntament de Terrassa.

Amb l’article que ha publicat Mina en el Diari la Torre  amb el títol “ La nostra proposta : una societat mixta”, la concessionària actual del l’abastament d’aigua a la nostra ciutat torna a insistir i a pressionar a l’Ajuntament per a que Mina d’Aigües de Terrassa, continuï controlant el negoci amb una alternativa que qualifica com legalment viable, quan hi ha precedents molt recents que demostren que una concessió a dit, sense pública concurrència, en la línia de l’empresa mixta d’aigües de Barcelona, va ser declarada il·legal pel Tribunal Superior de Catalunya.

En la gestió privada que ha exercit Mina dels 75 anys de la vigència del contracte, l’Ajuntament no ha tutelat ni controlat efectivament el capítol d’inversions, ingressos i despeses, i ha estat a partir del 2011 quan ha hagut un canvi substancial en aquest sentit, i és ara quan s’ha demostrat de forma definitiva la falta de col·laboració i opacitat de la concessionària en facilitar tota la informació requerida pels serveis tècnics de l’Ajuntament i en la negació de la titularitat del servei que correspon, sense cap mena de dubte, al nostre Ajuntament, segons es recull a l’art. 85 i 86 de la  Llei 7/1985, reguladora de las bases de règim local o l’art. 66.3 del DL 2/2003, en un procés de liquidació d’un contracte.

Mina amb capital majoritari d’AGBAR, 100 % capital de la multinacional Suez, ha estat pressionant  amb el xantatge , en base a informes jurídics de part, amb l’amenaça de que si no obtenia la continuïtat del servei per 25 0 50 anys més, sense concurs públic d’adjudicació, demanaria una indemnització d’uns 60 milions d’euros pels bens que ella considera no reversibles, quan el que es desprèn de l’informe encarregat per l’Ajuntament a un prestigiós bufet d’advocats, es considera que tots els bens són reversibles, hi han estat substituïts i renovats i completament amortitzats, amb la qual cosa el valor residual de la compensació a Mina seria zero.

La gestió directa del servei incorporarà la subrogació de la plantilla de MINA ,adscrita a Terrassa i  també els hi garantirà per llei , les mateixes condicions laborals , socials i econòmiques que tenien acordades en conveni. A més els coneixements que han anat incorporant en els anys de servei no s’esfumaran pel canvi de gestió. Seria absurd, a més d’injust, no aprofitar aquest importantíssim recurs que és el coneixement de les persones que ja hi treballen.

No els sembla als senyors de la Mina que ja n’han tingut prou de beneficis durant 75 anys, tenint en compte que en aquest mateix període han estat incapaços de gestionar correctament les pèrdues d’aigua que superen el 21 %, quan hi ha exemples amb gestió pública de només un 8 %, i quan la majoria de la ciutadania de Terrassa ha d’afegir un sobrecost a l’aigua per comprar aigua envasada, pel seu mal sabor i la quantitat de sal i cal que porta ?

Una empresa que gestioni de forma directa un bé comú com és l’aigua aportarà nous reptes, podrà augmentar les inversions, ja que podrà disposar del que fins ara eren beneficis dels accionistes, en la millora de la xarxa i en la qualitat de l’aigua, no es tallarà mai l’aigua a cap família per motius econòmics, s’establiran unes tarifes més ajustades a les necessitats i possibilitats de cada moment, amb una atenció més realista a famílies nombroses i monoparentals, bonificacions a les famílies amb pocs recursos, es podran revisar les quotes de servei dels petits locals comercials i es portarà a terme una gestió integral del cicle de l’aigua.

Una empresa pública que sigui transparent, participativa i amb control ciutadà com ja està funcionant en ciutats com Paris i Nàpols, demostren com l’aigua amb una gestió pública eficient i sostenible econòmica i ecològicament, pot millorar preus,  la qualitat de l’aigua i dels aqüífers o rius que la subministren.  

Des de la Taula, anem més enllà dels principis de l’economia neolliberal. Hi ha altres maneres d’entendre l’economia, que a més de tenir en compte els números, que són importantíssims, té en compte altres factors imprescindibles. Anem pensant-hi. No volem una empresa pública a l’ús. Volem innovar i construir maneres més armonioses. És tot un repte, donat que les persones estem habituades a uns patrons individualistes, dels que hem de començar a desempallegar-nos.  La idea és bona. Entre totes haurem de fer que deixi de ser un somni i pugui ser una realitat.

I per acabar, agrair a l’alcalde de Terrassa, el seu posicionament i la seva valentia personal en aquests moments.

"Trilogia", en resposta al que va sortint a la prensa...

Amb la trio-logia d’allò d’“Amb diàleg, si hi ha ganes, s’avança”, “Terrassa i aigües turbulentes” i “La nostra proposta: una societat mixta”, culmina aquesta primera fase del drama, i cinema de terror en tres actes, que al llarg d’uns mesos s’ha presentat als mitjans periodístics locals.

De la primera entrega els diré que, com en qualsevol relat que ho pretengui ser, comença amb la descripció històrica dels herois, i també, com en qualsevol història escrita pels de dalt, s’oblida la plebe. Es parla dels prohoms i dels prínceps d’aquesta ciutat, també que “l’economia i la riquesa de Terrassa depenien en aquell moment històric d’empreses i d’organitzacions d’iniciativa local”, de les seves inversions i aposta pel futur.

I tant que sí, tot “atado y bien atado”, tal com va dir aquell. Només hem de veure com aquella proposta de “por España y el Caudillo”, i no per tenir beneficis, es canvia subtilment per a les nostres butxaques. I així, anys i panys. I no bastant això, a l’acord de retorn a la ciutat de tot el necessari (que s’havia pagat via tarifes), per a portar i distribuir l’aigua a les ciutadanes de Terrassa resulta que, a més de pagar el poble, les coses diuen són d’ells. Però bé, després de totes les amenaces, i més, que Mina fa a l’ajuntament, resulta que és el consistori el que tracta malament a “la nostra” ciutat. Vés per on, allò del lobito bueno, fins i tot, queda bé oi?

Al segon llibre de la trio-logia, “l’avi davant les aigües turbulentes, consulta al druida”, apareix un nou personatge: el conseller. Aquest bon home, sàviament, fa un viatge ràpid i confrontà el que passa a Europa. Les presses no el van permetre passar per llocs com París, Grenoble, Montpellier,… i els natius li van fer arribar un baül que oportunament va amagar. Aquest llarg viatge, el porta a la conclusió que això de tornar a mans públiques l’aigua, era cosa passada de moda o d’espanyolistes obsessionats. I va deduir que el millor en aquest cas, era compartir “la nostra” i trobar aliats no espanyolistes, com el PP de Terrassa i de Ciutadans, de Terrassa, per a defensar-la. I per donar força al seu bon treball, ens parla d’experts que diuen i desdiuen… i d’advocats dolents contractats per defensar allò públic, que fan informes parcials… I que els bons eren els advocats de Mina-Agbar, que eren “neutrals”. I al final, molt posat ell, se’n va cap a la Xina on un altre druida li suggereix que “l’important és l’objectiu i no els mitjans” (disculpes al lector per la meva traducció del xinès, allà parlava de gats i ratolins).

El final de la trio-logia és, com esperàvem, el desenllaç. El llibre de la “Nostra proposta…” per allò que deia de la història de l’avi al principi, en “la nostra” empresa. I es aquí on l’últim llibre ens mostra com serà (preveient futures entregues), “la nova nostra”. Allà dins, el mag treu la vareta i en un pim pam pum, construeix la caseta de colors, i es declara enamorat de la princesa amb aquella frase de “la nova concessió de l’aigua és molt llaminera”, i emulant un gran mestre, torna a moure la vareta i es resolen tots el problemes de la població.

Aquest llibre em recorda moltíssim a Hänsel i Gretel, i aquella bruixa malvada que entabanava els nens per engreixar-los i menjar-se’ls desprès. Mengeu, mengeu tranquils,… quan vulgueu ens podeu venir a veure i demanar. Nosaltres ens ocuparem de tot, ens diuen. Nous benefactors, com els d’abans entorpint el treball de l’ajuntament. Mengeu, mengeu tranquils, i a nosaltres ens deixeu fer, quan vulgueu ens veniu a veure que nosaltres ja ens ocuparem de tot. Tot plegat, una còpia dolenta de l’original.

Notes finals: que es van quedar al bal, per exemple: que els “seus” coneixements els hem pagat entre tota la ciutadania terrassenca amb les tarifes, com les instal·lacions, i com paguem darrerament tota l’auto propaganda que Mina-Agbar està fent, pagant nosaltres, és clar. Que de Mina només queda el nom. Que si l’amic europeu hagués obert el baül, hagués trobat que a París, d’on és filla AGBAR, la germana gran de “la nostra”, hagués trobat amb el tall de mànigues que li van fer quan van tenir ocasió, i que el model de gestió mixta va de cap a caiguda arreu.

No s’adonen aquests escriptors que aquesta trio-logia ja l’hem viscuda i ja sabem com acaba? Senyors trio-lògics, vostès ni poden ni són capaços de portar coses més apropiades per als nous temps. Nosaltres, els que ni ens aferrem al passat, ni parlem de modes, ni volem repetir errors anteriors, diem que hem de construir futur i que, per tant, arribem a la conclusió que: Gestió Mixta de l’aigua, No Gràcies! i que volem Gestió Directa i Participació Ciutadana.

Francisco Rodríguez
membre de la Taula de l’aigua

Defensem una gestió publica directa participativa de l'aigua

Aquests dies és important repetir que la gestió de l’aigua succeeix en el que és un monopoli natural. Així la competència només es dóna en el moment de la licitació. Després una sola empresa gestiona. Una sola.

La pregunta que ens hem de fer és : Com aconseguim que la gestió sigui eficient, transparent, i integral i ecosistèmica. I aquestes no són paraules buides. Tenen molt de sentit i ho vaig a explicar:

La transparència, l’eficiència i la cura del medi o els drets humans es defensen des de la consciencia individual i la col.lectiva , es defensen quan cada persona pensa en el Bé Comú i no només en el seu propi benefici.

A Terrassa, defensem la gestió pública amb participació de la ciutadania perquè estem convençuts que quan parlem d’aigua, el mercat, és a dir la gestió privada, o la mixta, obeeix a objectius crematístics, i s’anteposa la maximització de beneficis a qualsevulla altra consideració.

És impossible aconseguir el màxim benefici sense minimitzar costos i minimitzar costos implica retallar en cuidar tot allò que no sigui la butxaca dels accionistes. Tenir cura del medi és quelcom que surt car en aquest paradigma. I dir això no és fer demagògia, és tan sols explicar els principis fonamentals del capitalisme com a model econòmic.

A Terrassa volem que la gestió d’aigües tingui com a objectiu prioritari un servei de qualitat a les persones, tenint en compte el mediambient i la seva cura. No volem pensar en termes de “beneficis o dividends”. Les lleis de mercat no serveixen en temes d’aigua. Ho diem sempre: l’aigua no és un cotxe o qualsevol bé de luxe.

Al desembre d’enguany acaba la concessió de 75 anys que l’Ajuntament atorgà a Mina. I si bé és  cert que els inicis de l’empresa foren sense ànim de lucre, per abastir l’incipient indústria tèxtil, sense la qual Terrassa seria molt diferent, amb els anys va esdevenir una Societat Anònima, amb uns beneficis tan sucosos que fins i tot algú n’ha parlat en termes de caramel. Vull agrair aquí el paper imprescindible que hi jugaren en aquest desenvolupament de la nostra ciutat els milers de treballadors i treballadores que s’hi deixaren la vida a les fàbriques tèxtils. I vull també recordar que la "nostra Mina", de la que el Sr.Royes parla al Diari Terrassa, avui, 24 de setembre, no és "nostra" per moltes filigranes que faci a través de la seva Fundació, i ja no és només Mina, ara depèn d'Agbar i Agbar de Suez, gegants del sector. Aquesta setmana a més han tingut la "gentilesa" de finançar al BBVA en les actuacions que organitza al Centre Cultural. Potser aquest banc va mancat de fons, vès per on!

La història és la que és i cadascú va tenir el paper que va tenir.  I ara és el moment idoni per a posar l’aigua en mans de la ciutadania. Volem exercir el control i gestionar directament, per tal que l’aigua no sigui el negoci d’uns quants i sobretot per tal que l’aigua deixi de ser considerada un negoci, degut a la naturalesa excepcional del bé del que estem parlant.

L’aigua és un bé que es troba a la natura. La seva cura correspon a totes les persones. Hem de ser conscients de que la seva gestió té un cost que hem d’assumir entre totes. Aconseguir que arribi  a les nostres aixetes amb qualitat, evitar que haguem de comprar-ne d’embotellada, amb els costos mediambientals que hi incorpora, contemplar una gestió d’aigües residuals per tal de minimitzar l’impacte sobre el medi, coordinar-se amb d’altres municipis...Tot això té un preu. Ens agradaria no haver d’afegir-hi els dividends que s’emporten els accionistes quan la gestió és privada o mixta.

La gestió la pagarem entre totes, i les inversions i tot el que s’hi relaciona, tenint uns valors més enllà del merament crematístic. Per això els gestors han de perseguir l’eficiència a tots els nivells, des de la responsabilitat de totes les persones i des del cor, amb voluntat de servei a la comunitat.

 A Terrassa no volem una empresa pública a l’ús i susceptible d’ineficiència o de corrupció. Volem construir un model amb participació de la ciutadania i amb mecanismes de control eficaços. Per això és tan important la formació de la ciutadania i dels gestors de la cosa pública, per a transformar-nos en persones que tenen cura del medi, menys egòiques i menys egoístes.

Parlem de bens i subministres bàsics. Parlem dels comuns. A ciutats com París, que a sobre hi tenen la seu de les grans multinacionals del sector, ho estan aconseguint i l’experiència demostra que han millorat a nivell econòmic i mediambiental.

Deia Noam Chomsky en una entrevista que “és un error esperar alguna cosa dels líders”. Estem en un moment en que som moltes les que ens estem plantant i a risc de perdre una part important del nostre temps, el fem servir en la recuperació dels Comuns. M’agradaria construir una forma de gestionar de manera més amorosa i això és quelcom que hem de fer entre tots i totes.

La supervivència de la nostra espècie està demanant a crits un canvi de model energètic i un canvi en les maneres de gestionar més enllà de l’afany de lucre. El canvi comença en tu, en mi , en cadascuna de les persones que estem llegint. Necessitem estar pendents del que fem, de com ho fem i sobretot de per a què ho fem. Hem de ser capaces de mirar a mig i a llarg terme i pensar també en les generacions futures.

Posem-nos-hi!

Sonia Giménez (membre de la Taula de l’Aigua )

http://www.lasescapadas.com/wp-content/uploads/2008/01/mundomanos.jpgdir leyenda