Sostenibilitat, ciència, art i aigua.

Avui ens han convidat, a la Taula de l'Aigua de Terrassa, a la II Jornada  Ciència i Art : Sostenibilitat a la BCT . Els ponents: Jordi Morató, Xavier Santodomingo i Josep Enric Llebot. (Veure cartell més endavant).

Si una cosa m' ha quedat clara és que la ciència va per una banda i els polítics van per un altre. També que tenim els mitjans, la teconologia i el coneixement per a dur a terme els canvis necessaris per a aconseguir la sostenibilitat, alhora que no ens coordinem per la manca de voluntat i valentia polítiques i els grans interessos que existeixen en que les coses vagin molt a poc a poc.

I dic tot això perquè ha quedat palès la inventiva i la capacitat dels nostres científics que a més són altament creatius en propostes vàlides, viables i que tenen en compte el concepte de sostenibilitat. I també ha quedat palès com el discurs dels polítics divaguen, se’n van per allò que se`n diu  a les Espanyes, “los Cerros de Úbeda” i no diuen rés més que no sigui el que tots ja sabem, amb tots els respectes i al meu entendre. I a més ens diuen que no parlaran de política. Vaja! Doncs a mi em sembla que si parlem de sostenibilitat hem de parlar-ne de política. O és que els mercats en saben de sostenibilitat?

Quan parlem de sostenibilitat a aquestes alçades hem de ser valents, creatius i rupturistes. Ja tenim informes científics de la inevitabilitat de dur a terme un canvi de model energètic i hi ha números que demostren la conveniència i viabilitat de començar la transició a un model energètic amb les renovables. Recomano el llibre de Ramon Sans , El col·lapse és evitable, i el de Carles Ribes, Recursos energètics i crisi.

Ja n’estem tips de campanyes d'imatge “ecològiques” i “socials” de les grans multinacionals del sector energètic que explota els combustibles fòssils. A qui volen enganyar? L’escalfament és imparable si no som nosaltres que diem prou! No s’acabarà el petroli, abans nosaltres no hi podrem viure aquí. Poden voler veure-ho o fer-se els longuis. No és veritat que ens sabrem adaptar segons les zones, com he escotat avui. El canvi climàtic ens afecta i ens afectarà a totes, també als fills i nets dels que ens governen.

 

Quant a l’aigua, ens han deixat fer una petita intervenció en el breu debat que hi ha hagut al final de la Jornada. En Ramón Clariana, company de la Taula de l’aigua ha exposat perquè és tan important el model de gestió que escollim per a l’aigua.

Ha exposat que l’aigua és un bé comú i un dret humà. I tot i que vivim en el planeta blau, l’aigua potable és escassíssima i la seva gestió ha de tenir en compte la sostenibilitat.

Parlar de sostenibilitat implica parlar del present i del futur. Una gestió sostenible de l’aigua passa per considerar-la un bé  NO mercantilitzable. La seva gestió ha d’estar fora del mercat perquè gestionar de forma mixta o privada implica parlar de produir beneficis i repartiment de dividends i desatendre inversions que facin minvar aquests resultats.

La gestió pública amb una ciutadania pendent, permetria una gestió integral i sostenible. Tenir en compte les  persones amb dificultats econòmiques avui i les generacions futures té uns cos tos que la privada no té intenció d'assumir ni en somnis.

No es pot parlar de que es defensa el medi ambient si alhora no s'evita que  es produeixin les externalitats tan greus que avui dia està produint l’empresa Iberpotash, salinitzant i contaminant les nostres aigües, mentre a la Generalitat se li omple la boca quan parla dels inversors extrangers que tenim al país... O per exemple, com es pot dir que et preocupa el canvi climàtic quan avui en una diapositiva el senyor Llebot mostrava una ressenya d’un diari i el titular deia això: “El canvi climàtic també amenaça els inversors”. A mi em sembla que seria just el contrari: els inversors amenacen el clima...No sé...m’hagués posat a plorar, però he preferit somriure, és més sà...

 

És obvi que la sostenibilitat moltes vegades xoca amb els interessos privats que només miren el curt terme i el compte de resultats. I és obvi que el canvi de model energètic i productiu tan imprescindible per mantenir la vida al planeta, ens demana fer cas dels nostres científics i creadors de nous camins. Tenim els científics. Ara cal que els polítics se n’enterin i els facin cas. I rés més adient que la veu d’una ciutadania conscient.

En fi, agrair a Planeta da Vinci que ens hagi convidat i permès un petit temps per a explicar-nos. Estic segura que amb una mica de més temps s’hagués generat un debat molt interessant i esperem tenir més ocasions de poder debatre amb llibertat i mitjans.

 I tu , què penses fer de tot això?

                                                                                     Sonia Gíménez (membre de la Taula )

Imatge extreta del facebook de Planeta da Vinci